Per: Josep V. Garcia
—Ai
tete, i tu de qui eres?
La
pregunta, posada en boca de la gent gran, se sent dia sí dia també
pels carrers del nostre poble. El jove interrogat —que es veu
obligat a respondre— no sol donar el nom oficial dels seus
progenitors, sinó que, normalment, al·ludeix al malnom de son pare
o de sa mare. Fins i tot, a l’interessat també li pot resultar
vàlid el malnom de l’avi o de l’àvia —encara que, molt
sovint, els renoms de pares i avis són coincidents—. Al capdavall,
aquesta situació tan quotidiana s’adiu amb la realitat dels
municipis menuts, com és el nostre cas. A Sella tothom es coneix i,
com que sovintegen els mateixos noms de persona i els cognoms
idèntics, l’ús dels malnoms (coneguts en la localitat com a
apodos)
és molt freqüent, car ajuda a distingir i individualitzar els
vilatans, tot focalitzant-ne algun aspecte que es considera singular.
Però
més enllà de la funció designativa, el malnom es caracteritza pel
fet que en la seua formació intervenen una sèrie de factors que no
solament apunten a una fita semàntica, sinó també estilística,
susceptible de tenir un sentit metafòric, de vegades humorístic, i,
en molts casos, acumulador d’una gran càrrega irònica i/o
agreujant. Normalment, la ironia sol anar vinculada als malnoms que evoquen el caràcter o l'aspecte físic de les persones que els porten. D'altra banda, alguns
d’aquests antropònims passen de pares a fills i esdevenen, així,
tradicionals. És el cas, per exemple, del malnom Bou,
que en ser heretat pel fill de la persona a què se li atribueix s'hi
afig el sufix diminutiu -et
(Bouet),
per a diferenciar un individu de l'altre. Altres
renoms, però, desapareixen quan falten les persones que els porten.
N’hi ha, fins i tot, que poden quedar reduïts al coneixement i ús
d'un petit nucli de persones, o bé que no resisteixen el pas dels
anys i arriben a desaparéixer en vida del mateix individu a qui hom
imposa aquest sobrenom. Els malnoms també ens faciliten un
coneixement afinat del que podríem anomenar “l’ànima del
poble”, en la mesura en què ens informen de la realitat
sociocultural de la col·lectivitat que els genera. Només cal
pensar, per exemple, en els malnoms que fan referència a oficis ja
desapareguts (l’Espardenyera,
l’Esquilaor,
el
Sereno,
l’Aguasil).
I, a més a més, aquests mots ens poden aportar dades sobre els
trets lingüístics que caracteritzen la parla de la nostra
localitat. En definitiva, açò ens mostra com els renoms esdevenen
una eina d’estudi transversal.
Siga
com siga, el cas és que fins ara no hi ha hagut ningú a Sella que
s’haja interessat per indagar en aquesta part de l’onomàstica.
És cert que trobem referències esparses de malnoms en diferents
publicacions de caire local, però encara no s’ha fet cap treball
monogràfic sobre el tema.
Davant d’aquestes
circumstàncies, el que em plantege és, precisament, fer una
primera replega dels malnoms de Sella, tot classificant-los en camps
semàntics. Ara bé, aquesta
publicació no és més que un resum, un tast, d'un treball molt més extens
que publicaré pròximament en la revista Sarrià. Per al recull
he tingut en compte tant els malnoms tradicionals –és a dir,
malnoms familiars que passen d’una generació a una altra– com
els individuals. Així mateix, no només contemple els sobrenoms
antics, sinó que, a més a més, n’afegisc d’altres més actuals.
Podríem dir que els renoms que presente en el treball són els que s’han
fet servir en la localitat des d'una perspectiva diacrònica al llarg
del segle XX. De més a més, classifique les diferents formes aplegades
en funció del contingut semàntic (caràcter, aspecte físic, personatges
famosos, menjar, arbres i plantes, animals, oficis, religió, aficions,
esdeveniments episòdics, topònims, antropònims i jocs lingüístics) i
extrac els percentatges de les categories més productives.
Per
a reflectir en la mesura del possible alguns trets de la parla de
Sella, he mirat d’acostar la pronúncia local a la grafia. Ara bé,
sempre que la variant no coincideix amb l’estàndard per una
qüestió fonètica, presente la forma normativa entre parèntesi:
el
Sacristà
(‘sagristà’), el
Millonari
(‘milionari’), Corna
(‘cotna’), etc. I és que —adés ja ho apuntava— els
malnoms aporten dades addicionals, com ara informació sobre els
trets que caracteritzen el parlar de la localitat en qüestió
(variants fonètiques i morfològiques, mots amb poca extensió,
etc.). En aquest cas, però, corrobore que les característiques fonètiques i
morfològiques no s’allunyen gaire dels trets que defineixen el
parlar de la comarca —així com tampoc no difereixen
significativament de la casuística del valencià general—. Fet i
fet, des del punt de vista fonètic, els fenòmens més rellevants
són:
la
caiguda de la –d–
intervocàlica: l’Espavilà,
Faceüra,
la
Punyalà,
l’Enterraor,
etc.
algunes
dissimilacions consonàntiques: l’Almarserer
(‘almasserer’; dissimilació de ss>rs)
apòcopes:
Elies>Lies
pronúncia
de es–
com a as–,
tot i que en aquest cas he optat per escriure la forma normativa,
ja que es tracta d'una realització fonètica previsible i general
en valencià: l’Estanc
(i
no l’Astanc),
l’Espardenyera
(i no l’Aspardenyera).
Quant a la
morfologia, destaquen:
ús
del sufix –ero
en alguns malnoms relacionats amb l’ofici (el
Ventero,
el
Covero,
el
Borreguero,
el
Cartero
i el
Bombero;
però el
Ferrer,
el
Pescater,
el
Barber,
l’Artiller
i l’Obrer)
presència
de –o
àtona final, en malnoms com el
Cego
o el
Coixo.
Finalment,
pel que fa al lèxic, trobem alguns mots propis de la localitat, que
tenen poca extensió en la resta del valencià. És el cas de Cúol
('cúgol')
i Caciera
(‘acàcia’).
A continuació, adjunte a tall d'exemple dues de les tretze categories semàntiques que constitueixen el meu recull de malnoms. Són, precisament, les categories més productives, és a dir, les que compten amb un major nombre de renoms:
- Malnoms Referits
a la dedicació familiar, oficis i professions. En el cas dels
malnoms que tenen a veure amb un comerç hi ha molts exemples creats
per metonímia, és a dir, que no fan al·lusió de manera directa
al nom de l’ofici, sinó que donen compte de l’establiment o del
producte que s’hi relaciona.
d’Abastos
l’Aguasil
(‘agutzil’)
l’Alcaldet
l’Almarserer
(‘almasserer’)
l’Artiller
el
Baret
el
Barber
el
Borreguero
Bóta
(venien vi, tenien un celler)
la
Bruixa
els
Cànters
(venien estris de ceràmica)
el
Cartero
el
Casino
la
Cordera (feia
cordes)
el
Covero
(treballava el mas de la Cova)
l’Enterraor
(‘enterrador’)
l’Esquilaor
(l’esquilador’)
l’Espardenyera
l’Estanc
el
Ferrer
Fonda
Formiguera
(feien
formiguers)
el
Guàrdia
l’Hostal
els
Jerseis
Llavor
(tenien llavor per a sembrar)
la
Llum
(era electricista)
el
Mecànic
la
Modista
Molinera
la
Panadera
la
Peluquera
(‘perruquera’)
el
Pescater
el
Sastre
el
Sereno
la
Unió
el
Ventero
Vi
(tenien
un celler)
- Malnoms relacionats
amb un topònim
Gentilicis
l’Andalusa
el
Belga
la
Francesa
la
Italiana
el
Portugués
