Els malnoms del poble

Per: Josep V. Garcia

—Ai tete, i tu de qui eres? 

 

La pregunta, posada en boca de la gent gran, se sent dia sí dia també pels carrers del nostre poble. El jove interrogat —que es veu obligat a respondre— no sol donar el nom oficial dels seus progenitors, sinó que, normalment, al·ludeix al malnom de son pare o de sa mare. Fins i tot, a l’interessat també li pot resultar vàlid el malnom de l’avi o de l’àvia —encara que, molt sovint, els renoms de pares i avis són coincidents—. Al capdavall, aquesta situació tan quotidiana s’adiu amb la realitat dels municipis menuts, com és el nostre cas. A Sella tothom es coneix i, com que sovintegen els mateixos noms de persona i els cognoms idèntics, l’ús dels malnoms (coneguts en la localitat com a apodos) és molt freqüent, car ajuda a distingir i individualitzar els vilatans, tot focalitzant-ne algun aspecte que es considera singular. 

  Però més enllà de la funció designativa, el malnom es caracteritza pel fet que en la seua formació intervenen una sèrie de factors que no solament apunten a una fita semàntica, sinó també estilística, susceptible de tenir un sentit metafòric, de vegades humorístic, i, en molts casos, acumulador d’una gran càrrega irònica i/o agreujant. Normalment, la ironia sol anar vinculada als malnoms que evoquen el caràcter o l'aspecte físic de les persones que els porten. D'altra banda, alguns d’aquests antropònims passen de pares a fills i esdevenen, així, tradicionals. És el cas, per exemple, del malnom Bou, que en ser heretat pel fill de la persona a què se li atribueix s'hi afig el sufix diminutiu -et (Bouet), per a diferenciar un individu de l'altre. Altres renoms, però, desapareixen quan falten les persones que els porten. N’hi ha, fins i tot, que poden quedar reduïts al coneixement i ús d'un petit nucli de persones, o bé que no resisteixen el pas dels anys i arriben a desaparéixer en vida del mateix individu a qui hom imposa aquest sobrenom. Els malnoms també ens faciliten un coneixement afinat del que podríem anomenar “l’ànima del poble”, en la mesura en què ens informen de la realitat sociocultural de la col·lectivitat que els genera. Només cal pensar, per exemple, en els malnoms que fan referència a oficis ja desapareguts (l’Espardenyera, l’Esquilaor, el Sereno, l’Aguasil). I, a més a més, aquests mots ens poden aportar dades sobre els trets lingüístics que caracteritzen la parla de la nostra localitat. En definitiva, açò ens mostra com els renoms esdevenen una eina d’estudi transversal.

Siga com siga, el cas és que fins ara no hi ha hagut ningú a Sella que s’haja interessat per indagar en aquesta part de l’onomàstica. És cert que trobem referències esparses de malnoms en diferents publicacions de caire local, però encara no s’ha fet cap treball monogràfic sobre el tema. 

 Davant d’aquestes circumstàncies, el que em plantege és, precisament, fer una primera replega dels malnoms de Sella, tot classificant-los en camps semàntics. Ara bé, aquesta publicació no és més que un resum, un tast, d'un treball molt més extens que publicaré pròximament en la revista Sarrià. Per al recull he tingut en compte tant els malnoms tradicionals –és a dir, malnoms familiars que passen d’una generació a una altra– com els individuals. Així mateix, no només contemple els sobrenoms antics, sinó que, a més a més, n’afegisc d’altres més actuals. Podríem dir que els renoms que presente en el treball són els que s’han fet servir en la localitat des d'una perspectiva diacrònica al llarg del segle XX. De més a més, classifique les diferents formes aplegades en funció del contingut semàntic (caràcter, aspecte físic, personatges famosos, menjar, arbres i plantes, animals, oficis, religió, aficions, esdeveniments episòdics, topònims, antropònims i jocs lingüístics) i extrac els percentatges de les categories més productives. 

Per a reflectir en la mesura del possible alguns trets de la parla de Sella, he mirat d’acostar la pronúncia local a la grafia. Ara bé, sempre que la variant no coincideix amb l’estàndard per una qüestió fonètica, presente la forma normativa entre parèntesi: el Sacristà (‘sagristà’), el Millonari (‘milionari’), Corna (‘cotna’), etc. I és que —adés ja ho apuntava— els malnoms aporten dades addicionals, com ara informació sobre els trets que caracteritzen el parlar de la localitat en qüestió (variants fonètiques i morfològiques, mots amb poca extensió, etc.). En aquest cas, però, corrobore que les característiques fonètiques i morfològiques no s’allunyen gaire dels trets que defineixen el parlar de la comarca —així com tampoc no difereixen significativament de la casuística del valencià general—. Fet i fet, des del punt de vista fonètic, els fenòmens més rellevants són:

• la caiguda de la –d– intervocàlica: l’Espavilà, Faceüra, la Punyalà, l’Enterraor, etc.
• algunes dissimilacions consonàntiques: l’Almarserer (‘almasserer’; dissimilació de ss>rs)
• apòcopes: Elies>Lies
• pronúncia de es– com a as–, tot i que en aquest cas he optat per escriure la forma normativa, ja que es tracta d'una realització fonètica previsible i general en valencià: l’Estanc (i no l’Astanc), l’Espardenyera (i no l’Aspardenyera).

Quant a la morfologia, destaquen:

• ús del sufix –ero en alguns malnoms relacionats amb l’ofici (el Ventero, el Covero, el Borreguero, el Cartero i el Bombero; però el Ferrer, el Pescater, el Barber, l’Artiller i l’Obrer)
• presència de –o àtona final, en malnoms com el Cego o el Coixo.

Finalment, pel que fa al lèxic, trobem alguns mots propis de la localitat, que tenen poca extensió en la resta del valencià. És el cas de Cúol ('cúgol')¹ i Caciera² (‘acàcia’).

 

1 El DCVB recull la forma cúgol, mot que s'empra en determinats parlars (el del Penedès, el del Maestrat, el de Gandia i el d'Alcoi) per a designar «la cua que trauen els alls tendres quan van a florir». El fet que aquest mot es documente a Sella potser tinga a veure amb la influència que exerceix el parlar de l'Alcoià-Comtat sobre la nostra localitat.

2 Caciera parteix de la forma ‘acàcia’, a la qual se li afig el sufix –era, que és molt comú en els noms de plantes originats a partir del nom del fruit (‘llima’>’llimera’). Tot seguit, es produeix un fals tall sil·làbic en interpretar que la vocal inicial del mot forma part de l’article i no pas del lexema: l’Acaciera>la Caciera.

A continuació, adjunte a tall d'exemple dues de les tretze categories semàntiques que constitueixen el meu recull de malnoms. Són, precisament, les categories més productives, és a dir, les que compten amb un major nombre de renoms:

- Malnoms Referits a la dedicació familiar, oficis i professions. En el cas dels malnoms que tenen a veure amb un comerç hi ha molts exemples creats per metonímia, és a dir, que no fan al·lusió de manera directa al nom de l’ofici, sinó que donen compte de l’establiment o del producte que s’hi relaciona.

• d’Abastos
• l’Aguasil (‘agutzil’)
• l’Alcaldet
• l’Almarserer (‘almasserer’)
• l’Artiller
• el Baret
• el Barber
• el Borreguero
• Bóta (venien vi, tenien un celler)
• la Bruixa
• els Cànters (venien estris de ceràmica)
• el Cartero
• el Casino
• la Cordera (feia cordes)
• el Covero (treballava el mas de la Cova)
• l’Enterraor (‘enterrador’)
• l’Esquilaor (l’esquilador’)
• l’Espardenyera
• l’Estanc
• el Ferrer
• Fonda
• Formiguera (feien formiguers)
• el Guàrdia
• l’Hostal
• els Jerseis
• Llavor (tenien llavor per a sembrar)
• la Llum (era electricista)
• el Mecànic
• la Modista
• Molinera
• la Panadera
• la Peluquera (‘perruquera’)
• el Pescater
• el Sastre
• el Sereno
• la Unió
• el Ventero
• Vi (tenien un celler)
  
  - Malnoms relacionats amb un topònim
  
  
• Gentilicis

• l’Andalusa
• el Belga
• la Francesa
• la Italiana
• el Portugués

• Topònims. Alguns fan referència a carrers del poble. No obstant, el més comú és que aquests malnoms deriven de noms de masos, partides i terres de conreu.

• l’Aguilar
• el Bolillo (carrer)
• Cantacucos
• Carabuena (mas)
• la Carrasca (mas)
• Carreró
• el Cireret
• el Conde
• la Creu (viu a prop de la creu de terme)
• el Fardatxo (mas)
• l’Horta d’Irles
• l’Horta Lluny
• el Maset
• Moèlem
• Muletes
• l’Ombria
• el Pas
• Pedaç
• el Penyaret
• el Perè
• Porxí
• la Punyalà (‘punyalada’)
• el Pont
• el Portet
• el Raconet (viu en un carreró que fa racó)
• la Rapella
• la Real
• Sacarest
• Sagnon
• Saleres
• Sanxet
• el Serrà
• la Sequieta
• la Solana
• la Torreta
• la Venta
• el Vidrier
• Vila-Serra
• les Voltes (carrer)
• Xarquer

Notícies de l'Arxiu núm. 9 (juny de 2012)

Durant el mes de juny, vam finalitzar l’exposició Cent anys d'indústria i comerç a Sella, que es va inaugurar a la XVII Fira de Mostres i Cultura Mediterrània. La realització de l’exposició ens ha permés recollir molt material, especialment fotografies (també testimonis) que anem classificant a poc a poc.

A banda, hem incorporat en l’Arxiu la còpia d’uns documents interessants donats per Eleuteria Soler:

- Una cèdula personal de l’any 1938, on apareix l’escut del Consejo Provincial de Alicante

- Un salconduit de l’alcaldia de Sella de 7 de juliol de 1939. Encara no havia acabat oficialment la Guerra Civil, amb la qual cosa es tracta d’un dels primers documents amb segell de l’ajuntament franquista i signatura del nou alcalde.

- Diversos bitllets de la República espanyola

- I, per últim, un curiós document que parla de la creació d’una companyia de teatre i del qual us ampliarem més coses pròximament

Nou llibre: Recetes d'ací fetes per gent d'ací

Fotografia de la portada, per Alfanhui

No sempre es pot parlar de l’aparició d’un nou llibre sobre el nostre poble, i això representa un fet molt notable. En aquest cas, a més, parlem d'un treball que es resumeix a si mateix: "d'ací fetes per gent d'ací".

El 16 de juny, durant la celebració de la XVII Fira de Mostres, fou presentat amb gran assistència de públic el llibre Cuina de Sella. Recetes d'ací fetes per gent d'ací. Aquest recull de la nostra cuina ha estat possible gràcies al patrocini de la Comissió de Festes de la Divina Aurora 2012 i, en especial, a l’espenta de dos majorales: Virtu Pérez i Rosa Cartagena. Elles han fet partíceps a molta gent del poble que ha col•laborat, a títol individual o com a barraca, en la descripció de diversos plats que conformen el nostre patrimoni culinari. I no sols això, sinó que també ha participat gent del poble en la revisió de textos, les fotografies, etc. 

En definitiva, un projecte comú i molt necessari, ja que es recullen un total de 58 receptes entre "punxaetes", plats de cullera, coques i dolços. Tot açò es presenta en una edició molt acurada que el fa un llibre, a banda d’útil, gustós de tindre entre mans. No podeu quedar-vos sense ell!! El seu preu és de 15 euros.

Amb Cuina de Sella, un poble menut com el nostre ja té publicats sis llibres que parlen íntegrament sobre diferents aspectes de Sella. Cinc d’aquestes publicacions han vist la llum al llarg dels últims deu anys, i esperem que la xifra seguisca augmentant.

Enhorabona per la iniciativa!! 

La presentació del llibre fou a la Plaça Major

Membres de la Comissió de Festes 2012

Alguns representants de les barraques col·laboradores
i persones involucrades en el llibre

Balcons enreixats a Sella

Fins els inicis del segle XX, les reixes de forja estaven reservades a unes poques i grans cases del poble. La majoria de cases no disposaven de balcons i les baranes de les finestres de cos sencer eren de fusta.

Llavors els balcons eren un símbol de distinció i, per aquesta raó, el seu nombre era reduït. Dins de la tipologia de balcons, trobem els balcons enreixats, és a dir, aquells que presenten una volada (per això no són finestres) i una reixa que els cobreix totalment.

Ací us mostrem una mostra fotogràfica d'aquests balcons a Sella. La seua localització sobre un mapa també ens dóna una informació interessant d'on es trobaven algunes de les principals cases i carrers del poble. En tenim catalogats 12 al casc urbà. Si en trobeu a faltar algun, aviseu-nos!

Localització a Sella dels balcons referits més avall

(1 i 2). La monumental Casa de la Tia Cecilia, que se situa entre els carrers Quatre Cantons
i Les Voltes, antic accés a Sella pel camí reial

(1) Detall del balcó superior que cau al carrer Les Voltes

(3) Sens dubte, el balcó més bonic del poble és el que es troba damunt de l'antiga
entrada principal de la Casa de la Tia Cecilia, al carrer Quatre Cantons

 (3) Lateral del balcó o balconada

(3) Un detall del lateral, mostra de l'artesania del ferro

(4) Aquest de la casa dels Pons, senyorets de la Rapella, que mira al carrer Les Voltes,
és un dels que millor conserva la seua tipologia original 

(4) Detall del balcó anterior

(5) En l'entrada de la casa dels Pons (carrer Quatre Cantons) podem trobar les restes
d'un antic balcó enreixat

(5) Detall del balcó anterior, amputat fins convertir-lo en un balcó corrent

(12) Balcó al carrer Quatre Cantons, en la coneguda com Casa Lino

(6) Balcó de la Casa de Les Elòdies, en la façana del carrer Més Avall o Dª Catalina

(6) Balconet tot just a continuació de l'anterior, a la Casa de Les Elòdies   

(8) Al carrer Sant Roc trobem aquest balcó. Es tracta de la trasera d'una casa del carrer l'Àngel

(9) Balcó a l'estretet del carrer Sant Roc

(10) Conjunt de balcons al carrer de l'Àngel núm. 5

(11) Balcó del Palau, que dóna al pati de l'actual Casino: possiblement
el més deconegut de tots!

Pablo Giménez 

Noticies de l'Arxiu núm. 8 (maig de 2012)

Ja tenim completa la sèrie de televisió alemana Kara Ben Nemsi Effendi, que a principis de la dècada de 1970 va gravar uns capitols a Sella i altres pobles del voltant. Encara que la sèrie es pot veure a Youtube, com ja comentàrem en una entrada anterior, ara disposem d'una major qualitat d'imatge.

Francesc Llorca Ibi ens envia la partitura de la “Cota de Sella”, que apareix publicada en la important obra de Francesc Martínez i Martínez, Folklore Valencià. Es tracta d’una versió desconeguda de la jota de Sella.

Sobre el terme “Cota”, Francesc ens explica que és l’intent de pronunciació de la paraula castellana jota. Com que en català no existeix el fonema [χ], la gent de Sella, en intentar imitar aquest so consonàntic, articulava la consonant del seu sistema fonològic que més s'hi acostava: la [k]. Altres exemples d'aquest fenomen els trobem en la pronunciació de jefe com a [kefe], de José com a [kosé], de Javier com a [kavier] o d'Ángel com a [ánkel]. Ja endinsats en el segle XX, els valencians aprenguérem a pronunciar la j castellana, en part gràcies a l'escolarització, tot i que encara hi ha gent major amb dificultats per a pronunciar-la.

La lletra de la cançó apareix també recopilada dins les "Corrandes de Cocentaina" l'any 1924, en un treball de recerca per al Cançoner de Catalunya. 

Gràcies per la col·laboració!

Exposició: Cent anys d'indústria i comerç a Sella

La nostra aportació a la XVII Fira de Mostres. Ací teniu una xicoteta memòria gràfica

Tot l'esforç cobra sentit al captar l'interés dels xiquets. Conèixer el nostre passat com a base per a estimar i tindre cura del teu poble. Sembrar la llavor per al futur, com altres la sembraren en nosaltres

Cent anys d'indústria i comerç a Sella

-Presentació-

Al llarg del segle XX el poble de Sella va conèixer uns canvis socioeconòmics de primera magnitut. Alguns d’eixos canvis es veuen en la disminució del número i diversitat de comerços, industries i tallers, que foren molt nombrosos al passat.

Les dificultats de comunicació derivades d’una xarxa de carreteres i camins insuficient i precària, la impossibilitat d’accedir al vehicle motoritzat o, directament, la inexistència de les dues coses a principis de segle afavoriren que qualsevol habitant del nucli urbà tinguera cobertes les necessitats bàsiques de consum. D’aquesta forma, a banda dels mercats setmanals, a Sella es podia comprar tota classe de menjars, utensilis i objectes com ara roba, cànters, mobles, joguets i un llarg etcètera.

Però aquestos problemes de comunicació no significaven que el poble romanguera aïllat. Tot el contrari, una part majoritària de les produccions agràries es destinaven al comerç, de forma que existien xicotetes agroindustries que manipulaven i envasaven productes com ara l’ametla o la tomaca, sense oblidar els molins que convertien el cereal en farina. També es comercialitzaven productes derivats de la fusta dels pinars o de l’algeps, la calç i el carbó que es produïa al llarg del terme de Sella i voltants.

Finalment, els xicotets tallers i les manufactures a domicili que es desenvolupaven a l’ombra del tèxtil alcoià o de la industria vilera, representaven ingressos importants per a moltes famílies del poble.  

En aquesta exposició de l’Arxiu, pretenem recuperar una part del nostre passat industrial i comercial oferint un primer inventari de totes aquestes activitats als últims cent anys. Amb una sèrie de mapes, fotografies i documents, podrà conèixer la distribució de més de cent trenta negocis que van funcionar en els carrers del poble de Sella.

Meravelles d'Aitana: el Pi d'Agnon

Recentment férem una exploració al mas d'Agnon, un espai molt especial del vessant sud d'Aitana on conflueixen, junt a les restes de la pròpia casa, els termes de Sella, Alcoleja i Confrides.

Mas d'Agnon, confluència dels termes de Sella, Confrides i Alcoleja 

Foren moltes les coses que trobàrem i intenses les sensacions viscudes allà dalt: albirant les vistes colpidores d'un Seguró sembrat de blat, la cara desconeguda de la Venta i l'antic camí reial o la magnificència del mas de la Torreta, amb el seu pou de neu amagat dins del pinar.

De tot això parlarem, potser, en un altra ocasió. Hui volem fer referència a la troballa d'un dels monuments vius més importants del migjorn d'Aitana: el Pi d'Agnon.

El flamejant i senyorial Pi d'Agnon

Amagatall de vida, les seues branques s'enlairen vora 30 metres

Un sorprenent creixement en espiral el fa, si cap, més encisador

Hui, recollit per un frondós i jove pinar de pi blanc, ha sobreviscut molts incendis i ha contemplat el canvi del paisatge de la Serra d'Aitana en pocs segles.

El Pí d'Agnon, és un pi pinyer (Pinus pinea) monumental i vell. Tan vell és que està morint com moren els grans arbres: a poc a poc. I de la seua edat ens deixa constància una fotografia de Leopoldo Soler y Pérez, el seu propietari, que pot datar-se de finals del segle XIX. Allí estava el gran pi, assenyalat com una fita d'Aitana, en el número pertanyent al 24 de setembre de 1927 de la revista La Esfera (Madrid). La seua grandària ja era com l'actual; però l'arbre, solitari, es mostrava amb tota la seua lluor. Quina pot ser, doncs, la seua edat?

La Esfera nº 716 (1927). Per altres fonts, sabem que la fotografía és anterior a 1900. Fotografia dels germans Soler y Pérez. Aleshores era un pi solitari, ja la presència d'arbres en  la serra era molt puntual.

Localitzar aquell arbre fotografiat fa més de 120 anys enrere era una tasca molt difícil. Però ho vam aconseguir!!! Trobar-lo encara viu, fou un regal que va omplir l'ànima dels excursionistes.

Testimoni del passat, monument a la vida

Abans parlàvem d'exploració. I açò no pretén ser gens pretenciós, sinó que volem utilitzar la paraula explorar en la seua concepció més pura: examinar minuciosament per trobar-hi el que hom desconeix. I això vam fer, omplir buits en el nostre mapa personal per descobrir noves meravelles d'Aitana.

P. Giménez

Noticies de l'Arxiu nº 7 (abril de 2012)

Sella: indústria i comerç. Aquest és el tema que hem triat enguany per a montar una senzilla exposició, tal i com férem l’any passat amb La memòria dels carrers, per a la XVII Fira de Mostres i Productes de la Mediterrània. 

Amb aquesta exposició volem donar a conéixer la petita activitat industrial i comercial que existia al poble a finals del segle XIX i durant el segle XX, mitjançant una sèrie de panells explicatius amb un breu text i unes fotografies. Ens centrarem en el casc urbà, per tal d’evitar industries disperses pel terme com ara carboneres, pedreres, forns de calç, teular, molins, etc., que es poden tractar en un altra ocasió.

Encara que uns quants voluntaris i majorals ja estem treballant des de fa unes setmanes, agrairíem qualsevol informació en forma de testimoni, fotografia, rebut, etc. sobre botigues, tallers etc. Divendres de vesprada o dissabte de matí ens reunirem en la casa de l'Estanc (carrer l'Àngel). Esteu convidats!

Alguns documents amb què estem treballant

Iniciativa interessant:

Volem fer ressò d’una interessant iniciativa per part de l’ajuntament de l’Alfàs, que podria servir d’exemple: la creació de l’anomenat “Archivo de la Palabra”, amb una crida a tots els veins perquè aporten documents gràfics anteriors a 1992. Mireu la notícia apareguda en el diari fent clic ací.

Novetat bibliogràfica:

En el mes de novembre de 2011 férem una entrada sobre Sellards a Nova York, on explicàvem, mitjançant l'exemple d'Àlvaro Garcia, les possibilitats que oferia la informació arxivada a la Ellis Island. Doncs bé, bàsicament amb aquesta font, Teresa Morell ha escrit el llibre Valencians a Nova York. El cas de la Marina Alta (1912-1920). Un estudi de referència que pot animar algú a seguir la pista dels sellards que emigraren als Estats Units a principis del segle XX.

Portada del llibre de Morell  (Edicions 96)