L’Arxiu Parroquial de Sella: petita història de supervivència

És una de les notícies de l’any per al patrimoni de Sella i una vella aspiració acomplida. Com ja anunciàrem, els Quinque Libri de l’Arxiu Parroquial de Sella per fi s’han digitalitzat, gràcies a la tasca de l’associació Raíces del Reino de València (RRV), dins d’un projecte de les Diócesis de Valencia y Orihuela-Alicante auspiciada per la UNESCO. Aixó suposa la definitiva conservació de les dades dels nostres avantpassats des de finals de 1623, els primers pobladors després de l’expulsió dels moriscos. 

En Notícies núm. 2 (novembre de 2011) ja vam apuntar l’existència d’aquesta associació sense ànim de lucre i de la ingent tasca que estava portant a terme. Fet i fet, junt a Sella, els últims mesos han digitalitzat també Orxeta, Finestrat, Benimantell, la Vila Joiosa i un llarg etc. Cal recordar que RRV no cobra per les dades ni per la faena que desenvolupen. Únicament tenen una quota de soci, com totes les associacions que tenen unes despeses mínimes. Us recomanem visitar la seua pàgina web.

Membres de RRV amb l'alcalde de Finestrat i el rector de Sella i Finestrat Guillermo Giner
Font: EL PAIS (15/03/2012) (enllaç a la notícia)

A Finestrat, la notícia ha tingut molt ressó, i l’alcalde es va interessar personalment pel treball que estava fent RRV, tal i com va recollir la premsa. Ací a Sella, no obstant, va passar prou desapercebut i per això volem conscienciar (especialment les autoritats municipals) de la importància d’aquest fet. Realment es tracta d’un esdeveniment molt rellevant per al poble, ja que aquests llibres baptismals, matrimonials i de defuncios recullen la informació de generacions i generacions de sellards. Cada membre de les nostres famílies hi ha quedat registrat durant quasi quatre segles!

Alguns dels Quinque Libri de l'Arxiu Parroquial de Sella

Tot i així, la digitalització dels Quinque Libri és la culminació d’un llarg i penós viatge, per la qual cosa podem considerar aquests llibres centenaris com a veritables supervivents. Ací us oferim, de forma resumida, els trets més importants de la seua trajectòria durant el segle XX: curiosament el segle més perillós per a la conservació dels llibres.

• Sens dubte, la Guerra Civil fou l’episodi més traumàtic per al patrimoni religiós a Sella. L’església de Santa Anna i l’ermita de Santa Bàrbera foren cremades amb tot el que hi havia dins. Però els llibres se salvaren gràcies a l’acció d'alguns veïns de Sella. Sabem almenys d’un d’ells, Toni Vicent Garcia (el Moliner), que va passar la nit custodiant els llibres i altres documents.
• Després de la Guerra, els llibres estigueren uns anys a l’Ajuntament, que finalment sol•licità a l’església que se’ls emportara (1). Des de mitjans del segle XIX, el cens civil (on s’apuntaven naixements, defuncions o matrimonis) havia reduït la funcionalitat d’aquests llibres a un mer control de la parròquia. A mesura que passaven els anys, els més antics perdien la seua utilitat i, a poc a poc, es convertiren en un document històric que per a molts només era “paper vell”. Aquesta mentalitat és la que subjau en la venda de 500 kilos de papel viejo al draper als anys 1950: l’arxiu històric del nostre poble convertit en pasta de cel•lulosa...
• Afortunadament, els llibres parroquials se salvaren i, en un moment indeterminat, foren traslladats al despatx rectoral, situat a la Casa Abadia. A partir de la dècada de 1970 començaren a desenvolupar-se, de forma sistemàtica i per tot l'Estat, els estudis de demografia històrica, que tenien com a base la informació d’aquests llibres. Ací a Sella foren estudiats, que sapiguem, per professors com José Quereda o Primitivo Pla (2), que utilitzaren les dades per a estudis més amplis. Però la persona que veritablement va saber extraure tota la riquesa de dades que amagaven els llibres fou Natividad Martínez Llorens. Durant anys els va llegir, anotant centenars de dades que li servirien per a escriure la fonamental obra “Sella, historia y costumbres” (1987). Gràcies a aquest llibre, molts de nosaltres ens assabentàrem de la importància que tenien les seues dades: un veritable inventari dels nostres avantpassats.

 

Portada del primer llibre on apareixen els primers pobladors de Sella després de l'expulsió dels moriscos

• Tot i això, les condicions de la Casa Abadia foren deteriorant-se amb els anys i els problemes d’humitat i brutícia dispararen les alarmes. Un grup de joves de poble interessats pel patrimoni plantejaren, per primera vegada, la necessitat de rescatar els llibres i portar-los a una zona acondicionada. Amb l’ajuda del rector Javier Vicens, es va presentar una proposta de conservació i inventari dels llibres a la Junta Parroquial (3). Les negociacions no foren fàcils i fins i tot la proposta va arribar al bisbe d’Oriola Rafael Palmero, a qui se li va plantejar personalment la qüestió. Finalment, en 2006 foren traslladats a la seua ubicació actual, tancats en un armari amb unes bones condicions de conservació.
• Així se’ls ha trobat Raíces del Reino de Valencia, que finalment ha culminat la seua preservació amb la digitalització i indexació de cada una de les seues pàgines. El volum de dades és sorprenent: 16 llibres, 85.000 imatges, 14.130 registres de batejos, etc. Igualment, el primer volum, corresponent als anys que van de 1624 a 1696 està sent restaurat de forma altruista per Glòria Alemany (El Sotano de las Maravillas), en un projecte que, a llarg termini, vol ajudar a la perfecta conservació dels originals manuscrits. També hem incorporat recentment uns documents pertanyents al rector Tomàs Giner (segle XIX) donats per Natividad Martínez (4)... però de tot això en parlarem pròximament.

Restauració de la portada del primer llibre: un acurat i pacient treball fet per les mans
professionals de la nostra companya de l'Arxiu Glòria Alemany Agulló

 

Molt han cambiat les coses, com veieu. I gràcies a tot açò hui podem disfrutar de les sorpreses que amaga el nostre passat. Per exemple, dades com les que ens cedeix gentilment RRV: els cognoms apareguts a Sella entre 1623 i 1900. Quasi 280 antropònims! (veure Anex)

Agraïments especials a Mamen de RRV, Javier Vicens, Guillermo Giner i Glòria Alemany

P. Giménez

(1) Segons un document consultat  l’any 2004 a l’Arxiu Municipal de Sella

(2) Quereda, J. (1978): Comarca de La Marina. Estudio de Geografía Regional, Alacant: Diputació Provincial. El professor Pla ha publicat nombrossos estudis sobre la demografia de les comarques centrals. Vegeu per exemple “Despoblación y repoblación. La crisis del XVII en el Cuartel de la Marina y las Montañas”, dins Nadal, J. (Coord.): Evolución demográfica bajo los Austrias, I.C. Juan Gil-Albert, Alacant, pp. 195-239.

(3) Giménez, P. y Pérez Serrano, M.A. (2003): Propuesta de un plan de inventariado y conservación de los fondos parroquiales de Sella. 12 pp. Agosto de 2003. Part de les conclusions del informe s’arrepleguen a Pérez Serrano, M.A. (2005): “El Archivo parroquial de Sella: una herencia de nuestro pasado” en Llibre de Festes 2005, pp. 49-52.
(4) Giménez, P. (2010): "El fons Pare Tomàs de l'Arxiu Parroquial de Sella: una nova aportació al patrimoni documental de la Marina" Sarrià, 4: 74-77. Aquest fons documental es troba digitalitzat en l'Arxiu i disponible per a tots.

ANEX

Cognoms de Sella (1623 i 1900)

Gentilesa de Raíces del Reino de Valencia 

Abad	Escuder	Macia	Rafael
Agulló	Espada	Mallebreres	Reig
Agustin	Espinos	Malonda	Relleu
Alberola	Espinosa	Margalit	Ribes
Alcazar	Espuig	Marin	Ridaura
Alemany	Esquerdo	Mariot	Riera
Alfi	Esteve	Marolles	Ripoll
Alpuente	Eugenio	Martinez	Rodenes
Andrés	Eulogio	Martorell	Rodriguez
Andreu	Exposita	Mas	Romá
Antequera	Exposito	Mateu	Romero
Arnau	Felanitx	Mayor	Roque
Arqués	Fenollar	Mico	Ros
Asensi	Ferrandis	Miguel	Rubio
Asnar	Ferrer	Mingot	Ruiz
Baena	Finestrat	Mira	Ruvio
Baeza	Fiter	Miralles	Sais
Balaguer	Fitor	Mollá	Saiz
Baldó	Fons	Mollor	Samper
Barrachina	Font	Monerris	San Francisco
Barrio	Fraces	Monllor	San Jaime
Basilio	Frances	Montiel	San José
Bataller	Franses	Mora	Sanchis
Benrrell	Frias	Moragués	Santa Ana
Berenguer	Gadea	Morales	Santacreu
Bernabeu	Galiana	Morçal	Santacruz
Beti	García	Mosqueruelo	Santamaria
Blanes	Garrigos	Mullor	Santo
Blat	Genoves	Nadal	Santonja
Blau	Giner	Navarro	Sanz
Borjas	Gisbert	Nicolas	Sapena
Botella	Gomez	Nicolau	Sarrió
Bou	Gomis	Noguerola	Sastre
Bravo	Gonzalez	Nogueroles	Saval
Brotons	Gosalbes	Olcina	Sebastia
Buades	Gozalbes	Olmedo	Segui
Cabot	Grau	Oriola	Sella
Cabrera	Guardiola	Orquin	Sellés
Cabrero	Gueroles	Ortiz	Senabre
Calbo	Guerrero	Ortola	Serra
Camarasa	Guillem	Orts	Serralta
Cambra	Hellin	Ortuño	Seva
Candela	Herrero	Palasí	Signes
Cantó	Horra	Pallares	Simo
Carbonell	Iborra	Pascual	Simon
Carchano	Ivañez	Pastor	Solbes
Cardona	Ivorra	Paya	Soler
Cardrano	Jacarilla	Pellicer	Soriano
Carpe	Jaime	Peña	Terol
Casanova	Jalon	Pérez	Tomas
Castello	Jerez	Peris	Torregrossa
Castro	Jordá	Picó	Torres
Catalá	Jordan	Picornell	Torrosella
Cerdá	Juan	Pinoso	Tous
Chapuli	Julia	Pisarreta	Ubeda
Claner	La Cruz	Piscueta	Vadillo
Climent	Lanuza	Pisenchi	Valor
Coloma	Latiera	Pisqueta	Vaño
Company	Latyera	Pla	Venrell
Corielo	Ledon	Plana	Ventura
Cortes	Leon	Planelles	Verdú
Cruz	Lician	Planes	Vicent
de la Cruz	Lledó	Pons	Vidal
Denia	Llinares	Ponsoda	Vila
Descals	Llopis	Pont	Vilaplana
Devesa	Llorca	Poveda	Viscay
Domenech	Llorens	Poza	Vito
Enova	Lloret	Prats	Vives
Escoda	Lopez	Puerto	Zaragosi
Escortell	Macastre	Rabasa	Zaragoza

Patrimoni en perill: una carta a l’ajuntament de Sella

Recentment, vam comprovar amb sorpresa que la vara de mesurar quintos per al servei militar, que es conservava en l'última planta de l’Ajuntament, es troba a la intempèrie en el recinte de la piscina municipal, en un estat d'abandonament absolut, exposat a la humitat i als canvis de temperatura, cosa que farà que es deteriore en poc temps.

La vara de mesura en l'últim pis de l'Ajuntament, l'any 2004

Aquest instrument té un valor històric i sentimental per al poble de Sella, ja que centenars de joves de Sella es van mesurar allí abans de marxar a fer el servei militar. És, per tant, un objecte susceptible de ser exposat en la Fira de Mostres o en alguna exposició sobre “la Mili”, tal i com ha fet enguany la Diputació d’Alacant amb l’exposició "Quintas y Reclutamiento en la provincia de Alicante, 1770-2011", que està exposant-se en els diferents municipis de la provincia que l’han sol·licitada. Ara mateix l’exposició es troba a Monòver, i mireu quina iniciativa més bona han pres en aquesta població.

Per aquesta raó, li hem enviat una carta al concejal de cultura de l’Ajuntament sol·licitant que s'emmagatzeme i es restaure la vara de mesurar quintos, perquè es conserve per al futur, com una part més del nostre patrimoni històric. Esperem que la sol·licitud siga ben atesa.

La vara encara té les anotacions sobre
l'altura dels quintos. La majoria no superava els 1,65 cm

Estat actual de la vara, darrere de les reixes que donen pas als "vestuaris"

P. Giménez

Noticies de l'Arxiu nº 6 (març de 2012)

Sens dubte, la notícia més destacada d’aquest mes i, segurament, dels últims anys, ha sigut la digitalització de l’Arxiu Parroquial de Sella per part de l’associació Raíces del Reino de València (RRV), dins d’un projecte de les diòcesis de València y Oriola-Alacant. Aixó suposa la conservació definitiva de les dades dels nostres avantpassats des de 1623, els primers pobladors després de l’expulsió dels moriscos. En Noticies nº 2 (novembre de 2011) ja anunciàrem l’existència d’aquesta associació i del magnífic treball que estava portant a terme. 
Estem preparant una entrada amb més informació sobre aquesta notícia, i n'ampliarem la informació. Cal recordar que RRV no cobra per les dades ni per la faena que desenvolupen. Únicament tenen una quota de soci, com totes les associacions que tenen unes despeses mínimes. Podeu informar-vos en la seua pàgina web. Prompte ampliarem tota aquesta informació. De moment, donem l'enhorabona i reconeixem la faena feta per la gent de RRV.

Per altra banda, durant el mes de març hem incorporat els següents documents:

Vicent Olcina ens envia una còpia sobre l’impost del Equivalente de Alcabalas que pagaba Sella en 1715 i 1760 (segons Pilar García Trobat en una publicació de 1999).

Igualment, Vicent ha trobat una valuosa relació de sellards inclossos a l’anomenada “Compañía de vecinos Honrados y Honrados del Reino de Valencia”, de l’any 1808.

I, per últim, Vicent ha aconseguit, després d’una llarga recerca, fer-se amb el voluminós plet entre els Calatayud per la baronia de Sella i Agres, que enfrontà a diferents membres de la familia des de 1780. El document està editat a Madrid l'any 1818

J. Ronda ens aporta nova informació sobre els problemes familiars entre els Thous ocasionats pel testament de Catalina Thous

Gràcies a tots!

El cant a l'Aitana de Vicent Andrés Estellés

Vicent Andrés Estellés

Vicent Andrés Estellés és, junt amb Enric Valor i Joan Fuster, una de les personalitats fonamentals de la literatura catalana contemporània al País Valencià. Actualment, la perspectiva històrica ens permet observar com cadascun d'aquests autors va reeixir en el conreu d'un gènere diferent: Fuster en assaig, Valor en narrativa i, per últim, Estellés en poesia. La magnitud i la qualitat de l'obra d'aquests tres genis va possibilitar que, contra tot pronòstic, la literatura en llengua pròpia escrita a les nostres terres no s'extingira durant el silenci imposat pel franquisme. I no sols això, sinó que, a més, dotaren la literatura valenciana de prestigi i universalitat —del prestigi i la universalitat que li mancaven des de feia segles. Ara bé, hem de tenir present que el context històric d'aleshores no deixà de ser —almenys en els primers anys de la trajectòria d'aquests escriptors— un impediment per a la manifestació culta de qualsevol llengua que no fóra el castellà. Per això, molts dels textos de Fuster, Valor o Estellés s'escrigueren en la més absoluta clandestinitat. Amb tot, malgrat els entrebancs, la consciència, el compromís i la necessitat inherent que sentien per retractar la vertadera essència valenciana menà els tres lletraferits a reflexionar sobre els paisatges de la nostra geografia, sobre les nostres particularitats i, en definitiva, sobre les nostres realitats.

En el cas concret d'Estellés, trobem poemes tan propers al nostre entorn com els que s'adrecen a l'Aitana, integrats al si del Mural del País Valencià, l'obra més ambiciosa de l'autor. Vicent començà a redactar aquest extens poemari a partir 1975. La data no és gens gratuïta. De fet, el mateix poeta explicà que la mort del dictador li permeté encetar el seu vast projecte: la creació d'una obra magna, conformada pels diferents pedaços que articulen la identitat dels valencians, en honor al valor i a l'esperança del seu país. A més, Estellés, en referir-se a la concepció del Mural, sempre afirmava que contenia els versos més alegres i lluminosos de la seua producció poètica. Amb aquestes premisses, l'escriptor de Burjassot bastí un mosaic, constituït per uns seixanta llibres i més de dues mil pàgines de poesia, en què la quotidianitat i la senzillesa —trets per excel·lència que defineixen la poesia estellesiana— desfilen davant d'un bakground èpic —determinat, en aquest cas, per la naturalesa de l'obra. 

El Mural del País Valencià, integrat per tres volums en l'edició que n'ha fet Eliseu Climent en 3i4.

 

A l'hora de redactar aquesta entrada, he resseguit bona part del Mural del País Valencià en busca d'alguna referència al nostre poble. De moment, no n'he trobat cap. La intuïció em porta a pensar que, en realitat, Estellés no parla de Sella en concret en cap llibre dels que integren el Mural. Li haguera estat físicament impossible escriure de tots els pobles del País Valencià, sobretot si tenim en compte que va haver de compaginar durant molts anys el conreu de la poesia amb la faena de periodista. Així i tot, he cregut oportú dedicar unes línies a analitzar dos dels poemes que versen sobre Aitana, ja que, al capdavall, Sella deu el seu encant a la immediatesa d'aquesta serra.

I

Aitana Aitana

la cua tallada

de la sargantana

Els versos de l'auca

o l'endevinalla

Aitana Aitana

Dessota la rama

la pedra que canta

Aitana Aitana

aigua clivellada

Aitana Aitana

se'n va la guitarra

Aitana Aitana

amb un ruixim d'aigua

Aitana Aitana

la vinya oxidada

Aitana Aitana

creix l'arbre de l'aigua

Aitana Aitana

collites de l'aigua

Aitana Aitana

la pedra de l'aigua

Aitana Aitana

(Vicent Andrés Estellés, «Cant a l'Aitana: País Valencià. I», Cançó del dia i les muntanyes, dins del volum I del Mural del País Valencià, 3i4, València, 1996, pàg. 245).

Aquest primer poema és molt senzill, tant pel que fa al contingut com pel que fa a la forma. En primer lloc, quant al contingut, la composició presenta un caràcter eminentment descriptiu. El poeta hi destaca breument els dos elements constitutius de la serra: la pedra i l'aigua. Hi ha uns versos que ho sintetitzen a la perfecció: «Aitana Aitana / la pedra de l'aigua» (vers 22). Efectivament, l'Aitana es caracteritza, d'una banda, per ser un gran bloc massís de roca, i, de l'altra, per la quantitat de fonts i naixements d'aigua que alberga, els quals permeten l'aflorament de la vegetació i els conreus. Al llarg de tota aquesta composició, l'aigua i la pedra apareixen sempre agafades de la mà. I és que el poeta insisteix en el fet que l'aigua de l'Aitana naix de la pedra, descripció que es resumeix en el sintagma següent: «aigua clivellada» (vers 10). A més, Estellés relaciona el soroll de l'aigua amb la música —amb el cant i la guitarra—, de manera que atribueix a la muntanya la capacitat de cantar i, així, la personifica de bon començament. Pel que fa al contingut, només em resta assenyalar la importància de la metàfora animalística que obri el poema: «Aitana Aitana / la cua tallada / de la sargantana». Aquesta imatge conceptualitza de manera eficient i original el paisatge que se'ns descriu; ens permet copsar-lo i entendre'n les particularitats a partir de l'experiència cultural compartida (perquè dubte molt que hi haja algun valencià que no haja vist mai una sargantana). En definitiva, veiem com Vicent Andrés Estellés sempre recorre a la imatge fàcil i d'anar per casa a l'hora de bastir el seu univers metafòric. I això contrasta, per exemple, amb els mecanismes metafòrics que fa servir Enric Valor, qui, en L'ambició d'Aleix, també elabora una metàfora animalística per a descriure l'Aitana, però aquesta no té res a veure amb la d'Estellés, ja que és molt més preciosista, recargolada i excelsa: 

L'Aitana, l'enlairada i majestàtica serra, forma allí una alta vall, llarga i estreta [...] Barrant-li l'horitzó de migjorn a la vall eriçada i solitària, corre interminable la carena suprema de la serra, lívida balena pètria morta sobre un jaç de serres convulses i entrelligades, amples com si anessin a ser infinites, que es resolen en la seua alta i senzilla unitat (Enric Valor, L'ambició d'Aleix, 1960).

Quant a la forma, el poema està format per versos pentasil·làbics (versos de cinc síl·labes), la qual cosa confereix a la composició un to desenfadat i popular, com si es tractara d'una endevinalla o una auca: «els versos de l'auca / o l'endevinalla» (vv. 4-5). De fet, aquest to juganer es desprén també de l'absència total de signes de puntuació i de la repetició continuada del topònim entre els diferents versos. 

 

Simes de Partagat

 

II

Aitana, Aitana, tan airosa i brava, tan arremangada,

oh tu capitana de clares milícies, imatge de proa

sempre enlluernada, pedra i pedra, pedra,

pedra capitana, un temps de roselles per l'aire arribava,

un temps de grans barques, de rems i de veles, oh gran capitana.

Cantava la fusta i cantava l'aigua. Fora la drassana canta el

mestre d'aixa, amb la fusta nova d'un futur que

avança. Un dit de saliva al bell mig de l'alba,

un dit de saliva i força contrària un cor de metralla.

Cantava el grumet a la matinada. Mare com

cantava. Oh Aitana, Aitana, tu la capitana.

Entrava la brisa per una finestra de ferros i alfàbrega,

oberta a la mar li arribava a l'era. Cantava, cantava

metall i suors del dia que avança pel camp de batalla.

Terra novençana per tu jo entraré navegant la barca.

Oh porta de l'alba! Tota la fusella del soldat caldria

per aconseguir la fonda besada igual que jo et bese,

com et destriava amb els dits de l'aigua el cos oh estimada.

Oh far de la pàtria, oh llums que m'estime a la matinada!

M'emporte a la barca i a la meua nit el pes del teu cos,

que és d'or i de plata. Creix una ribera tota d'or i flama,

de fulls i campana. Amada, amada! Aitana, Aitana!

(Vicent Andrés Estellés, «Cant a l'Aitana: País Valencià. II», Cançó del dia i les muntanyes, dins del volum I del Mural del País Valencià, 3i4, València, 1996, pàg. 245).

El segon poema, per contra, és bastant més complex, tant pel contingut com per la forma. Quant a la forma, els versos són molt més llargs que els anteriors i un tant irregulars, cosa que revesteix la composició d'un cert caràcter narratiu. De més a més, abunden els vocatius en què s'al·ludeix a la serra d'Aitana, que apareix personificada de bell nou. L'ús reiterat d'aquest recurs ajuda a crear un to solemne i profund, que no té res a veure amb l'enginy popular del poema anterior.

 Des del punt de vista del contingut, ara el poeta atribueix al·legòricament a l'Aitana una funció cabdal: la de ser la guia del poble i, més concretament, dels mariners. Aquesta al·legoria es desenvolupa a partir de tres imatges fonamentals: la bèl·lica, la marinera i l'amorosa. Abans d'explicar-les, he d'insistir en el fet que el fil que les cohesiona és el jo poètic, la veu “narradora” del poema, ja que la composició està escrita des de la perspectiva d'un mariner que es prepara a la matinada per a embarcar. Així, la primera imatge —la bèl·lica— lliga la presència imponent de la serra al paper de capitana d'un exèrcit que guia els seus soldats (els mariners) en el camp de batalla (que, en aquest cas, es correspon amb el perill i la naturalesa imprevisible de la mar). Com veiem, aquesta imatge no es pot destriar fàcilment de la segona —la marinera—, ja que totes dues es troben molt ben imbricades. Ara bé, sí que hi ha dues metàfores que són exclusivament marineres: la primera, associa l'Aitana a la proa d'un vaixell, part davantera que pren la iniciativa en la trajectòria de la nau —«[...] imatge de proa / sempre enlluernada [...]» (vv. 2-3)—; la segona, compara la serra a un far —«Oh far de la pàtria, oh llums que m'estime a la matinada!» (vers 19). Finalment, pel que fa a la imatge amorosa, s'estableix el paral·lelisme següent: jo poètic-mariner = amador; Aitana = amada. A més, aquesta metàfora també manté la noció de guiatge aplicada a la serra, en la mesura en què l'estimada és per al mariner l'alé que l'empeny a treballar cada dia i, en conseqüència, a enfrontar-se als perills marítims. En aquest sentit, el poema d'Estellés remet, encara que de manera bastant superficial, al famós «Veles e vents» d'Ausiàs March. D'altra banda, el poeta no escatima cap detall a l'hora de descriure, de manera sensual, i, fins i tot, eròtica, la relació mariner-Aitana: «[...] Tota la fusella del soldat caldria / per aconseguir la fonda besada igual que jo et bese, / com et destriava amb els dits de l'aigua el cos oh estimada» (vv. 16-18). 

Al capdavall, Vicent empra tota aquesta imatgeria per a donar compte d'una realitat ben present als pobles costaners de la Marina abans que aparegueren els radars i els GPS. I és que, quan encara no existien aquests mecanismes moderns d'orientació, els mariners s'havien de guiar amb l'ajut dels accidents orogràfics. Concretament, per als mariners de la Vila o Benidorm, els punts de referència més importants eren l'Aitana i el Puig Campana. 

Per últim, aquest poema és una bona mostra de la conjugació entre quotidianitat i èpica que caracteritza el Mural del País Valencià. La quotidianitat s'observa en l'escena que emmarca la composició —una matinada en què els mariners aparellen les barques en les drassanes—; també en la focalització de determinats elements: la finestra, l'alfàbega, l'olor de roselles, la brisa, els ferros, les suors, etc. Per la seua banda, el component èpic s'entreveu en el tractament heroic dels mariners i en la mitificació de l'Aitana. 

Fet i fet, aquesta publicació no és més que un tast de la poesia d'un gran mestre de la paraula, dedicada, en aquest cas, a la serra sobre la qual se sustenta, des de fa segles, bona part de l'economia, la cultura i, en definitiva, la realitat de Sella. 

El peyó del Diví i, al fons, l'Aitana

 

                                                                                                          Josep V. Garcia Sebastià

Trobat el mapa més antic (fins el moment) de Sella: 1866

Fragment del plànol de Morell (1866) (feu clic per ampliar la imatge)

Recentment s’ha trobat a la Biblioteca Gabriel Miró d’Alacant, el que, a dia de hui, és el mapa de detall més antic que es coneix sobre una bona part del terme de Sella. Es tracta d’un fragment del plànol que acompanyava el projecte de transvasament d’aigües de les fonts de l’Algar fins el terme municipal d’Elx. Va ser dissenyat per l’arquitecte Francisco Morell (el mateix del Panteón de Quijano, de qui ja hem parlat abans) l’any 1866. El projecte mai no es va arribar a fer, però es va aprofitar per a construir el canal de connexió entre els embassaments de Guadalest i Amadorio.

El mapa inclou el riu de Sella per una senzilla raó: la presència de la Font de l’Arc. Amb els seus cabdals temporals es pretenia millorar l'abastiment del canal que transportava les aigües de l’Algar, que feia un recorregut semblant al que fa hui en dia l’autopista AP7.

Crida l’atenció la presència del molí de Baix i el Molinet, aleshores encara propietat de la baronia de Sella i Agres, al igual que altres topònims. Fixeu-vos en una "presa" al final del riu de l'Arc que representa El Salt. Esperem que apareguen nous mapes més antics i amb eixe nivell de detall del nostre poble.

Font: 

Morell y Gómez, F. (1866): Proyecto de canal de riego para fertilizar terrenos de los terminos de Callosa de Ensarria, Altea, Polop, Nucia, Alfaz, Benidorm, Villajoyosa, Campello, San Juan, Muchamiel, Villafranqueza, Alicante y Elche / por D. Francisco Morell y Gomez ; concesionario de los estudios D. Blas de Loma y Corradi. Alicante : Imp. de la Viuda de D. Pedro Ibarra, 104 pp.

PGF