 |
Vicent Andrés Estellés |
Vicent
Andrés Estellés és, junt amb Enric Valor i Joan Fuster, una de les
personalitats fonamentals de la literatura catalana contemporània al
País Valencià. Actualment, la perspectiva històrica ens permet
observar com cadascun d'aquests autors va reeixir en el conreu d'un
gènere diferent: Fuster en assaig, Valor en narrativa i, per últim,
Estellés en poesia. La magnitud i la qualitat de l'obra d'aquests
tres genis va possibilitar que, contra tot pronòstic, la literatura
en llengua pròpia escrita a les nostres terres no s'extingira durant
el silenci imposat pel franquisme. I no sols això, sinó que, a més,
dotaren la literatura valenciana de prestigi i universalitat —del
prestigi i la universalitat que li mancaven des de feia segles. Ara
bé, hem de tenir present que el context històric d'aleshores no
deixà de ser —almenys
en els primers anys de la trajectòria d'aquests escriptors—
un impediment per a la manifestació culta de qualsevol
llengua que no fóra el castellà. Per això, molts dels textos de
Fuster, Valor o Estellés s'escrigueren en la més absoluta
clandestinitat. Amb tot, malgrat els entrebancs, la consciència, el
compromís i la necessitat inherent que sentien per retractar la
vertadera essència valenciana menà els tres lletraferits a
reflexionar sobre els paisatges de la nostra geografia, sobre les
nostres particularitats i, en definitiva, sobre les nostres
realitats.
En el
cas concret d'Estellés, trobem poemes tan propers al nostre entorn
com els que s'adrecen a l'Aitana, integrats al si del Mural del
País Valencià, l'obra més ambiciosa de l'autor. Vicent començà
a redactar aquest extens poemari a partir 1975. La data no és gens
gratuïta. De fet, el mateix poeta explicà que la mort del dictador
li permeté encetar el seu vast projecte: la creació d'una obra
magna, conformada pels diferents pedaços que articulen la identitat
dels valencians, en honor al valor i a l'esperança del seu país. A
més, Estellés, en referir-se a la concepció del Mural,
sempre afirmava que contenia els versos més alegres i lluminosos de
la seua producció poètica. Amb aquestes premisses,
l'escriptor de Burjassot bastí un mosaic, constituït per uns
seixanta llibres i més de dues mil pàgines de poesia, en què la
quotidianitat i la senzillesa —trets
per excel·lència que defineixen la poesia estellesiana—
desfilen davant d'un bakground
èpic —determinat,
en aquest cas, per la naturalesa de l'obra.
 |
El Mural del País Valencià, integrat per tres volums en l'edició que n'ha fet Eliseu Climent en 3i4. |
A
l'hora de redactar aquesta entrada, he resseguit bona part del Mural
del País Valencià en
busca d'alguna referència al nostre poble. De moment, no n'he trobat
cap. La intuïció em porta a pensar que, en realitat, Estellés no
parla de Sella en concret en cap llibre dels que integren el Mural.
Li haguera estat físicament impossible escriure de tots els pobles
del País Valencià, sobretot si tenim en compte que va haver de
compaginar durant molts anys el conreu de la poesia amb la faena de
periodista. Així i tot, he cregut oportú dedicar unes línies
a analitzar dos dels poemes que versen sobre Aitana, ja que, al
capdavall, Sella deu el seu encant a la immediatesa d'aquesta serra.
I
Aitana Aitana
la cua tallada
de la sargantana
Els versos de l'auca
o l'endevinalla
Aitana Aitana
Dessota la rama
la pedra que canta
Aitana Aitana
aigua clivellada
Aitana Aitana
se'n va la guitarra
Aitana Aitana
amb un ruixim
d'aigua
Aitana Aitana
la vinya oxidada
Aitana Aitana
creix l'arbre de
l'aigua
Aitana Aitana
collites de l'aigua
Aitana Aitana
la pedra de l'aigua
Aitana Aitana
(Vicent
Andrés Estellés, «Cant a l'Aitana: País Valencià. I», Cançó
del dia i les muntanyes,
dins del volum
I del Mural
del País Valencià,
3i4, València, 1996, pàg. 245).
Aquest
primer poema és molt senzill, tant pel que fa al contingut com pel
que fa a la forma. En primer lloc, quant al contingut, la composició
presenta un caràcter eminentment descriptiu. El poeta hi destaca
breument els dos elements constitutius de la serra: la pedra i
l'aigua. Hi ha uns versos que ho sintetitzen a la perfecció: «Aitana
Aitana / la pedra de l'aigua»
(vers 22). Efectivament,
l'Aitana es caracteritza, d'una banda, per ser un gran bloc massís
de roca, i, de l'altra, per la quantitat de fonts i naixements
d'aigua que alberga, els quals permeten l'aflorament de la vegetació i
els conreus. Al llarg de tota aquesta composició, l'aigua i la
pedra apareixen sempre agafades de la mà. I és que el poeta
insisteix en el fet que l'aigua de l'Aitana naix de la pedra,
descripció que es resumeix en el sintagma següent: «aigua
clivellada» (vers 10).
A més, Estellés relaciona el soroll de l'aigua amb la música —amb
el cant i la guitarra—,
de manera que atribueix a la muntanya la capacitat de cantar i, així,
la personifica de bon començament. Pel que fa al contingut, només
em resta assenyalar la importància de la metàfora animalística que
obri el poema: «Aitana
Aitana / la cua tallada / de la sargantana». Aquesta imatge
conceptualitza de manera eficient i original el paisatge que se'ns
descriu; ens permet copsar-lo i entendre'n les particularitats a
partir de l'experiència cultural compartida (perquè dubte molt que
hi haja algun valencià que no haja vist mai una sargantana). En
definitiva, veiem com Vicent Andrés Estellés sempre recorre a la
imatge fàcil i d'anar per casa a l'hora de bastir el seu univers
metafòric. I això contrasta, per exemple, amb els mecanismes
metafòrics que fa servir Enric Valor, qui, en L'ambició
d'Aleix, també
elabora una metàfora animalística per a descriure l'Aitana, però
aquesta no té res a veure amb la d'Estellés, ja que és molt més
preciosista, recargolada i excelsa:
L'Aitana,
l'enlairada i majestàtica serra, forma allí una alta vall, llarga i
estreta [...] Barrant-li l'horitzó de migjorn a la vall eriçada i
solitària, corre interminable la carena suprema de la serra, lívida
balena pètria morta sobre un jaç de serres convulses i
entrelligades,
amples com si anessin a ser infinites, que es resolen en la seua alta
i senzilla unitat (Enric
Valor, L'ambició
d'Aleix,
1960).
Quant a la forma, el
poema està format per versos pentasil·làbics (versos de cinc
síl·labes), la qual cosa confereix a la composició un to
desenfadat i popular, com si es tractara d'una endevinalla o una
auca: «els versos de l'auca / o l'endevinalla» (vv. 4-5). De fet,
aquest to juganer es desprén també de l'absència total de signes
de puntuació i de la repetició continuada del topònim entre els
diferents versos.
 |
Simes de Partagat |
II
Aitana, Aitana, tan
airosa i brava, tan arremangada,
oh tu capitana de
clares milícies, imatge de proa
sempre enlluernada,
pedra i pedra, pedra,
pedra capitana, un
temps de roselles per l'aire arribava,
un temps de grans
barques, de rems i de veles, oh gran capitana.
Cantava la fusta i
cantava l'aigua. Fora la drassana canta el
mestre d'aixa, amb
la fusta nova d'un futur que
avança. Un dit de
saliva al bell mig de l'alba,
un dit de saliva i
força contrària un cor de metralla.
Cantava el grumet a
la matinada. Mare com
cantava. Oh Aitana,
Aitana, tu la capitana.
Entrava la brisa per
una finestra de ferros i alfàbrega,
oberta a la mar li
arribava a l'era. Cantava, cantava
metall i suors del
dia que avança pel camp de batalla.
Terra novençana per
tu jo entraré navegant la barca.
Oh porta de l'alba!
Tota la fusella del soldat caldria
per aconseguir la
fonda besada igual que jo et bese,
com et destriava amb
els dits de l'aigua el cos oh estimada.
Oh far de la pàtria,
oh llums que m'estime a la matinada!
M'emporte a la barca
i a la meua nit el pes del teu cos,
que és d'or i de
plata. Creix una ribera tota d'or i flama,
de fulls i campana.
Amada, amada! Aitana, Aitana!
(Vicent
Andrés Estellés, «Cant a l'Aitana: País Valencià. II», Cançó
del dia i les muntanyes,
dins del volum I del Mural
del País Valencià,
3i4, València, 1996, pàg. 245).
El
segon poema, per contra, és bastant més complex, tant pel contingut
com per la forma. Quant a la forma, els versos són molt més llargs
que els anteriors i un tant irregulars, cosa que revesteix la composició d'un cert caràcter narratiu. De més a més, abunden els vocatius en què s'al·ludeix a la serra d'Aitana, que apareix personificada de bell nou. L'ús reiterat d'aquest recurs ajuda a crear un to solemne i profund, que no té res a veure amb l'enginy popular del poema anterior.
Des del punt de vista del contingut, ara el poeta
atribueix al·legòricament a l'Aitana una funció cabdal: la de ser
la guia del poble i, més concretament, dels mariners. Aquesta
al·legoria es desenvolupa a partir de tres imatges fonamentals: la
bèl·lica, la marinera i l'amorosa. Abans d'explicar-les, he
d'insistir en el fet que el fil que les cohesiona és el jo poètic,
la veu “narradora” del poema, ja que la composició està escrita
des de la perspectiva d'un mariner que es prepara a la matinada per a
embarcar. Així, la primera imatge —la bèl·lica— lliga la
presència imponent de la serra al paper de capitana d'un exèrcit
que guia els seus soldats (els mariners) en el camp de batalla (que,
en aquest cas, es correspon amb el perill i la naturalesa
imprevisible de la mar). Com veiem, aquesta imatge no es pot destriar
fàcilment de la segona —la marinera—, ja que totes dues es
troben molt ben imbricades. Ara bé, sí que hi ha dues metàfores
que són exclusivament marineres: la primera, associa l'Aitana a la
proa d'un vaixell, part davantera que pren la iniciativa en la
trajectòria de la nau —«[...] imatge de proa / sempre enlluernada
[...]» (vv. 2-3)—; la segona, compara la serra a un far —«Oh
far de la pàtria, oh llums que m'estime a la matinada!» (vers 19).
Finalment, pel que fa a la imatge amorosa, s'estableix el
paral·lelisme següent: jo poètic-mariner = amador; Aitana = amada.
A més, aquesta metàfora també manté la noció de guiatge aplicada
a la serra, en la mesura en què l'estimada és per al mariner l'alé
que l'empeny a treballar cada dia i, en conseqüència, a
enfrontar-se als perills marítims. En aquest sentit, el poema
d'Estellés remet, encara que de manera bastant superficial, al famós
«Veles e vents» d'Ausiàs March. D'altra banda, el poeta no
escatima cap detall a l'hora de descriure, de manera sensual, i, fins i tot, eròtica, la relació mariner-Aitana:
«[...] Tota la fusella del soldat caldria / per aconseguir la fonda
besada igual que jo et bese, / com et destriava amb els dits de
l'aigua el cos oh estimada» (vv. 16-18).
Al capdavall, Vicent empra tota aquesta imatgeria per a donar compte d'una realitat ben
present als pobles costaners de la Marina abans que aparegueren els
radars i els GPS. I és que, quan encara no existien aquests
mecanismes moderns d'orientació, els mariners s'havien de guiar amb
l'ajut dels accidents orogràfics. Concretament, per als mariners de
la Vila o Benidorm, els punts de referència més importants eren
l'Aitana i el Puig Campana.
Per últim, aquest poema és una bona
mostra de la conjugació entre quotidianitat i èpica que
caracteritza el Mural
del País Valencià.
La quotidianitat s'observa en l'escena que emmarca la composició
—una matinada en què els mariners aparellen les barques en les
drassanes—; també en la focalització de determinats elements: la
finestra, l'alfàbega, l'olor de roselles, la brisa, els ferros, les suors, etc. Per
la seua banda, el component èpic s'entreveu en el tractament heroic
dels mariners i en la mitificació de l'Aitana.
Fet i fet, aquesta publicació no és més que un tast de la poesia d'un gran mestre de la paraula, dedicada, en aquest cas, a la serra sobre la qual se sustenta, des de fa segles, bona part de l'economia, la cultura i, en definitiva, la realitat de Sella.
 |
El peyó del Diví i, al fons, l'Aitana |
Josep V. Garcia Sebastià