La parella que va vindre del fred...

Si Sella és coneguda internacionalment és per l'escalada que es pot practicar al barranc de l'Arc.

Una activitat que ens ha portat gent de gairebé tot el món, ja que hem pogut conéixer, a banda d'una majoria europea, americans, sudafricans i fins i tot japonsesos, amb la clàsica guia d'escalada de Sella traduïda a aquesta llengua.

Sens dubte, l'escalada ha sigut una experiència positiva per a dónar a conéixer Sella i dinamitzar l'economia i l'ambient del poble.

I encara que es podria fer molt més en aquest sentit, amb els anys ja disposem d'un valuós material documental que comencem a arreplegar en l'Arxiu.

Precisament, ens acaben de fer arribar un document sobre una història curiosa d'una parella de noruegs –Nina i Even Moldstad– que va viure en Sella durant cinc mesos.

Document enviat pels Moldstad, dipositat a l'Arxiu de Sella.
Fixeu-vos on es localitza l'illa d'Spitbergen

La història no tindria res d'especial si no fóra perquè aquesta parella, habitual del Casino i en la que destacaba ell per l'altura i la barba roja, provenien literalment del Cercle Polar Àrtic, es a dir, a prop del Pol Nord.

Els Moldstad residien a Ny-Alesund, un poble de l'illa de Spitsbergen. Situat a 78° 55' N és un dels pobles més septentrionals del món, antic llogaret de pescadors i hui seu d'importants programes científics internacionals.

El poble, amb el seu aspecte habitual. Un lloc inhòspit per a la pràctica de l'escalada
(font: www.awi.de)

La seua població estable és de 30-35 persones, la majoria dels quals son científics. Gràcies al Corrent del Golf, la temperatura mitjana del mes de juliol (el més càlid de l'any) és de 5ºC.

Carrer de Ny-Alsund, amb l'hotel Nordpol i una imatge de l'explorador Amundsen
(per si voleu tornar la visita)
font: HJansen -panoramio

En l'illa de Spitsbergen, exactament a prop de la capital, Longyearbyen (que no arriba als 3.000 habitants), es va inaugurar la Bòveda Global de Llavors de Svalvard, on ara mateix hi han enmagatzenades més de 100 millions de llavors de tot el món. Una veritable Arca de Noé de la biodiversitat on, deixant volar la imaginació, tal vegada hi haja llavors d'Aitana.

En aquest territori el rei és l'os polar, per a qui els nostres "jabalís" serien un aperitiu.
"No camine més enllà de la linia sense un arma"
Font: Roger11-Panoramio

Vistes les condicions de vida del seu poble, l'estada a Sella de Nina i Even degué ser una experiència inoblidable, amb eixos dies assolejats del nostre hivern i amb un poble amb els carrers vius que multiplicava per 20 el número d'habitants de Ny-Alesund.

Per cert, que a aquest poble es troba l'oficina de correus més septentrional del món, i aquest curiós document ens ha arribat a l'Arxiu de la ma de dos carters, Ginés Pérez i Sergio Garcia, a qui els agraïm molt la donació.

Even i Nina Moldstad

Pablo Giménez

Sellards... de got i navalla (s.XIX)

Aprofitant aquesta clàssica expressió valenciana, parlarem un poc de la "història negra" que a Sella, com a tots els pobles, és abundant i ha deixat un bon rastre documental.

Aquesta llarga crònica negra es compon d'un conjunt de successos protagonitzats per personatges foscos de tota índole, que han viscut i encara viuen junt a nosaltres.

Alguns d'aquests personatges foren roders i lladres, que afloraren en el segle XIX, al recer de la misèria i la marginalitat predominant en l'època. Hui en recordem dos.

Josep Soler, el moreno

En la primera meitat del segle XIX existiren nombroses quadrilles de roders –moltes d'aquestes formades després de la Guerra del Francès i els alçaments liberals– que es feren especialment fortes a la Marina. El periodista i escriptor Manel Arcos ha estudiat profusament aquest període i, en el seu llibre Quan els trabucs refilaven (2012), ens parla d'aquest roder anihilat pels Voluntaris Reialistes, una milícia organitzada per ordre de Ferran VII, l'any 1827.

Prèviament, Soler -relacionat amb el famós roder Coloma (Moltó, 1993)- havia protagonitzat diversos aldarulls al nostre terme. A ell se li atribueixen les morts violentes dels sellards Josep Pérez Ferrer (13 de març) i Gregori Alberola (29 de març), tal com recullen els llibres parroquials (Martínez Llorens, 1987: p.159). Alberola degué de morir en un enfrontament armat amb trabucs, on Soler també acabà amb la vida d'un voluntari realista de Penàguila anomenat José Espinós. L'enterrament doble, amb campanades Amore Dei, es va produïr  a Sella l'endemà, de forma que el penaguilenc fou soterrat en el cementeri de l'església de Santa Anna.   

Després d'aquestes morts, que degueren causar un gran impacte a Sella i voltants, "el moreno" es va convertir en un objectiu prioritari, fins que va ser mort en algun lloc del nostre terme el mes de desembre, a mans dels companys d'Espinós. 

Ramon, el pelat

Aquest personatge de Sella era qualificat per la premsa com un «temido criminal». Junt al seu company («no menos famoso bandido») José Llopis Yerles va ser apressat el 23 de desembre de l'any 1874 a Sant Vicent del Raspeig. Periòdics com La Discusión o La Crónica Meridional donaven notícia d'aquest succés i relacionaven el bandoler amb diversos robatoris, sense donar més informació. De moment, és el que sabem, però de ben segur que tornarem a trobar-nos amb més documentació referida al Pelat.

Paisans dels voltants d'Alacant vist per Gustav Doré al segle XIX
font

Voluntaris Reialistes
font: El Gran Capitán 

Martínez Llorens, N (1987): Sella, Historia y Costumbres, Alacant: Impr.Gráficas Vidal-Leuka, 387 pp.
Moltó, E. (1993): "Camperols, ludites i bandolers al Comtat (1814-1833)" en Ayudas a la Investigación. Vol. VI Historia. Alacant: Instituto de Cultura Juan Gil-Albert, pp. 179-189.

PGF

Notícies de l'Arxiu, núm.16 (gener de 2012)

Un altra oportunitat tristament perduda....

C/ la Pau

L'Arxiu de Sella lamenta públicament que l'obra d'alçament dels carrers la Pau i Sant Antoni no s'haja acompanyat d'una mínima actuació  arqueològica, com obliga el fet de realitzar les obres al voltant del BIC (bé d'interés cultural) de la torre del Palau i del conjunt històric-monumental de l'Església i el Palau, tal i com es recull a les Normes Subsidiaries de Sella. 

Normes Subsidiaries de Sella (1994)

Artículo 62. Espacios y Edificios Protegibles.
Se definen como protegibles los siguientes edificios y construcciones:
  Casino
  Iglesia de Santa Ana
  Castillo- ermita de Santa Barbara.
  Casa en Calle Valencia esquina a carrer Les Voltes.
  Pont Vell.

5. Los yacimientos arqueológicos existentes, asi como la localización de nuevos yacimientos o la simple constatación de restos en el Casco Urbano estarán sujetas a lo dispuesto en la Ley 16/1985 de Patrimonio Historico Español

Ley 16/1985, de 25 de junio, del Patrimonio Histórico Español.

El fet més dolorós és saber que aquestes actuacions no hagueren retrasat les obres i no hagueren suposat tampoc cap despesa per al poble. Només la presència d'una persona formada (per exemple, un tècnic de Conselleria) en el moment d'obrir les rases haguera sigut menester perquè la màquina haguera tingut un poc de cura a l'hora de remenar el sol i destruir restes arqueològiques.

Aíxi doncs s'ha tornat a perdre l'oportunitat de recollir un valuós material sobre el nostre passat que, en un futur, podria haver enriquit una col·lecció museogràfica com la que tenen altres pobles veïns (Relleu, Finestrat i Orxeta). En una actuació d'urgència feta sobre les rases i els enderrocs de els obres, hem trobat valuosos fragments de ceràmica i altres objectes d'època medieval, dels que donarem notícia pròximament. 

Alguns fragments trobats (n'hi ha molts més)

Des de L'Arxiu de Sella entenem que aquestes actuacions s'han realitzat des del més absolut desconeixement i sensibilitat cap als valors històrics i patrimonials de Sella i també cap a la legislació vigent, que els professionals de la política haurien de conéixer, ja que forma part de la faena per la que cobren. En tot cas, per a nosaltres és, novament, una demostració del que encara queda per fer en el llarg camí de la conscienciació sobre la necessitat de conservar i reconéixer el patrimoni, com a testimoni del nostre devenir com a poble.

Conjunt Històric-Monumental de l'Església-Palau

*Part d'aquest text es va enviar com a nota de premsa al Magazín de CabilóRàdio

Meravelles d'Aitana: el Pi Redó

Els arbres són un dels éssers vius més encisadors de la Terra. Molts contenen alguna singularitat, ja siga la grandària, l'espècie a què pertanyen o l'edat, que els fan únics i inconfusibles. Aleshores es parla d’un arbre monumental: un veritable monument de la vida. Hui parlarem d’un d’aquests arbres singulars, que fa uns pocs anys va morir i que, per tant, ha passat a formar part del nostre patrimoni històric i natural. Es tracta de l'anomenat Pi Redó, una curiosa creació de la mare naturalesa i de l’ésser humà.  

El Pi Redó l'any 1998. Al fons, el mas de Sagnon de Baix

Any 1998 (la motxilla aprofita d'escala)

El Pi Redó era un pi blanc (Pinus halepensis) que creixia en la partida de Sagnon, tot just damunt de la carretera a l’altura de la bassa del mas de Sagnon de Dalt. Era un arbre peculiar per la seua forma arredonida, tal com es pot observar en les fotos li férem l’any 1998. Aquesta morfologia tan característica, com si es tractara d’un dibuix animat, era l’efecte d’una malaltia que pateixen algunes branques dels pins, provocada per un fitoplasma, forma intermèdia entre virus i bactèria que parasita algunes plantes. En concret, es tracta del Candidatus phytoplasma pini, que es pot transmetre de diverses maneres (contacte de fulles i arrels infectades, llavors, pol·len portat per insectes, àcars o fongs) i que actua com una mena de tumor amb uns símptomes molt característics (fulles menudes i molt atapeïdes, pinyes en miniatura i formes arrodonides).   

Pi contagiat pel fitoplasma al barranc de Xarquer

Aquesta infermetat apareix sobretot en una sola branca de l’arbre i ha donat un bon grapat de noms populars com ara escoba de bruja o moños en moltes regions d’Espanya, pinateas (interior de València i Conca) o escombres de bruixa a Catalunya. No obstant això, el nostre Pi Redó tenia la particularitat  d'estar afectat en la seua totalitat pel fitoplasma, amb la qual cosa les alteracions descrites que podríem trobar en algunes branques ací apareixen en tot l’arbre. Precisament, aquesta infecció íntegra era el tret que el que el feia original. I encara més, aquesta singularitat tenia a veure amb l’acció de l’home, perquè fou algú (però qui? I quan?) el que va afavorir aquesta forma en deixar com a únic ull la branca infectada. 

Com s'obté un pi com el Pi Redó. Una branca infectada propera a l'ull o guia del pi pot convertir-se en l'única guia de l'arbre mitjançant una poda selectiva

El Pi Redó, ja mort, segueix el seu cicle de la vida com a aliment per a tèrmits i altres insectes xilòfags, incorporant la seua biomassa en forma de nutrients per a la terra. La vida segueix, però gràcies a aquestes fotos podem seguir gaudint d’aquesta curiositat de la naturalesa... i de l’ésser humà.

Pablo Giménez  

Notícies de l'Arxiu, núm 15 (desembre de 2012)

Nova informació sobre les festes de Moros i Cristians a Sella

Durant el mes de novembre anunciàrem la possibilitat que a finals del segle XIX se celebraren festes de moros i cristians a Sella.

Ara, gràcies a una troballa en la premsa històrica, sabem alguna cosa més. Al diari La Correspondencia de Alicante de 1904 trobem una noticia d'Alcoi relativa a "las músicas contratadas por las comparsas de los bandos moro y cristiano para las siguientes fiestas de San Jorge" on s'assenyala la presència de la "Comparsa de Labradores de Sella". 

Les festes d'Alcoi han canviat molt i no sabem (de moment) el paper que desemvolupaven aquestes comparses contratades. Però és una dada molt rellevant sobre la qual seguir investigant.

El Taller, màquines per a la igualtat

Aquest és el titol del nostre últim programa de l'Arxiu de la Memòria, a Cabiló Ràdio, en el qual parlem de la posada en funcionament d’una xicoteta indústria tèxtil als anys 1920 que va permetre a moltes dones desenvolupar un treball com a obreres amb un horari i un salari que, encara que escàs, els permetia certa independència econòmica i equiparació als homes. El Taller va funcionar durant més de trenta anys i va suposar, per tant, una passa endavant en la llarga lluita per la igualtat de gènere. El reportatge compta amb els testimonis de Encarnita Ferrer (quasi 97 anys) i Ramona Garcia (94 anys) a qui agraïm la seua col·laboració.

La casa del Taller (1924) en l'actualitat

José Cervera Tomás

En un llibre sobre literatura alacantina de la Postguerra (1), apareix una referència a Jose Cervera Tomas, nascut a Sella en 1921.
Sabem que va escriure algun llibre i articles i que era catedràtic de Filosofia en un institut d'ensenyament. Però poc més. A veure si algú de vosaltres pot dir-nos alguna cosa al respecte.

La recerca documental segueix a bon ritme. Per exemple, s'ha trobat un document que narra breument una partida de pilota en el carrer València durant el 1901. El document es va presentar en el programa Joc i Partida de Cabiló Ràdio, ja que es tracta de la referència més antiga que s'ha trobat sobre una partida en aquest carrer i una de les noticies més antigues sobre el nostre esport a Sella.

D'altra banda, Joaquín Ronda ens envia un document interessant del BOPA en el que es parla de la venda del molí de Baix en 1891. És especialment rellevant la descripció del molí, sobre el qual recordem que es va trobar recentment una fotografia de 1928. Gràcies Joaquín!



(1) Ramos, V. (1967): Literatura alacantina de la Postguerra (1940-1965), Alicante: Manuel Asín, 232

Desnonaments al segle XIX

Hui els valencians patim un dels pitjors moments socioeconòmics des que vivim en democràcia. Als mitjans de comunicació no deixem de veure i escoltar notícies referents a famílies que han hagut de deixar sa casa a causa de no poder fer front als pagaments de préstecs i hipoteques. Fins i tot, molts desnonaments han portat al suïcidi a moltes persones. 

A Sella, el Nadal de l’any 1879 també fou molt dur per a 50 famílies, les quals van haver d'abandonar les seues propietats a causa del impagament dels impostos de l’època. I van veure com les seues finques foren subhastades. El diari La Iberia —desembre de 1879— recull aquest succés: 

“El pueblo de Sella (Alicante) cuenta unos 400 vecinos, y para que se convenzan de la feliz situación que nos gobierna, el día 20 de este mes deben venderse en pública liquidación las fincas de 50 propietarios que no han satisfecho el repartimiento de consumo y sal del último año económico”

La Iberia, desembre de 1879

La Iberia era un diari madrileny de caràcter liberal i progressista que es va publicar entre 1854 i 1898. Aquest tarannà es reflecteix en el tractament que fa l’autor de la notícia. I és que el redactor critica clarament l’actuació dels funcionaris públics i la mala gestió del ministeri d’Hisenda de l’època. 

“En cambio, no se apremia a los deudores por ventas de bienes nacionales ni se gestiona el reintegro de las sumas desfalcadas al Tesoro por los funcionarios públicos. En prueba de nuestra aserción aducimos el exiguo resultado que por ambos conceptos presentan los estados de ingresos que publica la Intervención general del ministerio de Hacienda en la Gaceta.”

L'autor es pregunta per què no s'empra la mateixa duresa que s'ha tingut amb els llauradors de Sella, amb aquells en els quals el govern ha confiat per gestionar els diners públics, que s'han aprofitat del seu càrrec, i amb la gent poderosa de l'època, la qual deu grans sumes de diners a l’erari públic. 

“¿Por qué tanto rigor con los infelices contribuyentes y tanta condescendencia con los que adeudan gruesas sumas y con los que las han distraído de su legítima inversión, abusando torpemente de la confianza que en ellos depositó el Gobierno?”

 També el diari El Porvenir de León es fa ressò d’aquesta noticia

El Provenir de León, maig de 1880

Per últim, hem de dir que aquesta mala situació econòmica que visqueren els sellards a finals de 1879 continuava encara l’any 1880. A la pressió fiscal i les irregularitats comeses pels governants conservadors de l’època, cal afegir les inclemències meteorològiques. Tronada i pedra que devastaren els nostres camps, de la mateixa manera que els d’altres pobles de la província, com Beniardà, Pedreguer, Ondara o Monfort. De l’article, com a nota curiosa, cal destacar la part on el periodista escriu que els núvols devastadors també formaven part del partit conservador (que manava i oprimia el poble). Podeu veure aquesta noticia al diari polític alacantí El Graduador: "periódico político y de intereses materiales"  (maig de 1880).

El Graduador, 14 de maig de 1880

Antonio Pérez Ortiz

El Forn de l'Era: 200 aniversari

Durant aquest 2012 que finalitza s'ha complert el 200 aniversari del Forn de l'Era. Des de l'Arxiu volem concloure l'any recordant aquest esdeveniment amb l'edició de l'expedient trobat al Archivo General de Palacio (Madrid)

Fou un tres de desembre de 1811 quan Cristobal Herrero obtingué el beneplàcit del Reial Patrimoni per a construir un "horno de pan cocer", fet que es va produir durant l'any següent en un solar situat en el conegut aleshores com "Barrio de las Eras". Al costat del mateix (on hui té una casa la família "Tarròs") el poble pretenia construir el Reial Pòsit (1) per al blat de la baronia, que mai es va arribar a fer.

Forn del Cantó de l'Era des del carrer l'Om. A l'esquerra, la casa que
ocupa el solar previst per a la construcció del Reial Pòsit 

El document, localitzat als fons del Archivo General de Palacio (situat al Palau Reial, en Madrid), va ser presentat en 2002 i ens va permetre datar correctament aquest conegut forn, que aleshores ocupava la barraca la Campana (2).

Déu anys després i amb motiu d'aquest aniversari, des de l'Arxiu hem fet una senzilla edició del document com a regal per a la família Santamaría, forners actuals de Sella als carrers Jesús i Secanet.

En especial, l'edició vol ser un senzill homenatge a Juan Santamaria (Juanito el Panader) que junt amb la seua dóna Maruja García foren els últims forners de l'Era, que va tancar entre els anys 1966 i 1967.

Juanito guarda la memòria d'aquest forn que durant més de 150 anys va coure la farina de part del poble de Sella, en totes les modalitats i presentacions que ens permet la nostra rica gastronomia. 

Un forn de principis de 1800 construit en Aguilar de Ebro (Aragó).
El seu disseny és molt semblant al del Cantó de l'Era.
Arxiu de la Corona d'Aragó, Mapas y Planos, nº 372

Amb aquest humil homenatge, acomiadem 2012 desitjant-vos molta salut i sort per a l'any que comença. No oblideu tindre cura i defensar el patrimoni que, com el forn de l'Era, ompli els nostres carrers i el nostre terme d'Història. Descobrir-la i fer-la visible per a que tots gaudim aprenent del nostre passat, segueix sent una aventura encisadora que no vos podeu perdre.

(1) Els pòsits eren magatzems municipals de cereal (normalment blat) destinat a recollir una o varies collites anuals per a reserves de llavor (que es prestava a baixos interessos) o per a aliment en cas de fam. Alguns autors els consideren els antecedents de les Caixes d'Estalvi. 
(2) Giménez Font, P. (2002): "El del Cantó de l'Era: un forn de 1811" en Sella en Festes, Comissió de Festes de la Divina Aurora.