La vida a Sella i als voltants per les acaballes del segle XIII

Al llarg del segle XIII trobem notícies de la vida quotidiana de Sella i la contornada, gràcies a uns registres als Llibres de la Cort de Justícia de Cocentaina, dels anys 1269 i 1290 (1). A més dels que vaig escriure en un altre article, el de 1269, resulta molt curiós, ja que diu (2) que en aquest assentament hi ha una barreja de català i aragonés, segurament de mà dels personatges que intervenen en l’afer.

XVº Kalendas de febrero.1269 

Don Ivanyes Ezquerdo per nom e per veu de P. Pardo se clama de Sancho Pérez <alcayt> de Alarch de I mul morçiello, el qual fo furtado en Alacant al dit P. Pardo. Lo qual mul lo dit Sancho Pereç, vendió a don Exemén Pérez d’Oriz. Per on demana lo dit Sancho Pérez ésser condampnat en retre a ssi lo dit mul, o.l preu d’aquel ço ès sabe CL sols de Reyals, ho d’él èsser feyt compliment de dret segons fur de València. Açò posa salvu son dret etc. E fo presa fiança de dret R(amon) de Canet, e fo asignat dia a respondre a diluns primervinent.(3)

Com veiem, Sancho Pérez, alcaid d'Alarc, li furta a P. Pardo un "mul murçiello" (2: p. 35) a Alacant i després li'l ven a Exemén Pérez d'Oriz (4) per mitjà d'Ivanyes Ezquerdo davant de la Cort del Justícia de Cocentaina

P. Pardo li reclama a Sancho Pérez que li torne el matxo o els diners en què esta valorat l’animal, que és un preu de CL sous. Per a salvar els drets de P. Pardo, segons els Furs de València, Ramón Canet assigna dia perquè Sancho Pérez responga al requeriment fet.

Fa quasi 750 anys, un matxo com aquests protagonitzava un plet on es veien involucrats l'alcait d'Alarc i el senyor de Sella. Conflictes quotidians que han deixat un rastre documental que ens permet conéixer les xicotetes històries del nostre passat.

En un altre escrit, més avant i per assumpte diferent, trobem:

Pridie idus Iunii.1290 

En Bernat de Clarmont se clama d’en Johan Dasí que deu a él LI sous menys II diners/ de rels de València per los quals li entrà pagador en Jacme Lacera ab carta pública,/ per homd[em]ana que li [s]ia condapnat en pagar a si los dits diners per èl demants, Ïtem, li deu XL sous per D[omingo] Andreu ad carta pública etc., per hom demana que li sia condapnat etc.(5)

En aquest cas, observem que Johan Dasí té un deute amb la persona que li deixa els diners, Jaume de Lacera, i demana que li siga perdonat deute, a banda de reconéixer un deute amb Domingo Andreu per carta pública. A aquest últim també demana que li perdone el deute, però ni hi ha una ratlladura després de la paraula condapnat en què es veia que hi posava <<asignat dia>>

Aleshores, sabem que sí que hi havia contactes entre els senyors del territoris del voltant perquè Johan Dasì era, com hem vist abans, l'alcaid de Sella (6) i Jaume de Lacera ho era d'Alarc i Sanxet (7). Johan el socorré al pagar-li un dels deutes que tenia a Cocentaina.

Vicent Olcina

(1)    Josep Torró, El Llibre de la Cort de Justicia de Cocentaina, 1269-1295, Universitat València, Fonts Històriques Valencianes 2007, Tom I pagina 35, 002, 003, contè les refèrencies abans esmentades de les quals s’han estret la traslació.

(2)    Joan Ponsoda Sanmartín, tesis doctoral a la Universidad d’Alacant 1992, “La llengua catalana a Cocentaina al segle XIII segons el Llibre de la Cort de Justícia” Tom II p. 648.

Tom II pàgina 650, Mul, mula, mulla, mules, “ fill híbrid de cavall i somera o d’ase i egua”.

Tom II pàgina 647, La paraula morçiello “de color negre rogenc; paraula procedent del llatí vulgar mauricellus, derivat de maurus, “moro”.

(3)     AMC, Llibre de la Cort de Jusíicia de Cocentaina 1269 f, 7v

(4)     Senyor de Sella, ACA,CANCILLERíA,PERGAMINOS,JAIME I,Serie general, 1229.

(5)     AMC, Llibre de la Cort de Justicia de Cocentaina 1290 f, 54r. 

(6)     Alcaid de Sella,  AMC, Llibre de la Cort de Justícia de Cocentaina 1290 f, 98v, i 71r.

(7)     Jaume Lacera nebot de Berenguer de la Çera hi reclama Alarc i Sanxet al 1285, Manuscrit M-139, fol, 56r i 61v-62v, de la col·lecció Salazar  de la Real Academia de la Historia.

                                                                      

Noticies de l'Arxiu nº4 (Gener de 2012)

Novetats documentals i bibliogràfiques:

Creix el nombre de documents i notícies que anem incorporant a l’Arxiu, gràcies a la col·laboració de cada vegada més gent. 

Saoro Alemany (Saoro el Vidrier), ens ha cedit una valuosa col·lecció de fotografies familiars, on podem observar imatges del mas del Vidrier i d’alguns carrers del poble. Les fotografies han sigut escanejades i els originals tornen a estar en possessió de la familia Alemany Soler, a la qual li estem molt agraïts.

Com ja informàrem, Joaquin Ronda ens ha donat una sèrie de notícies sobre Sella aparegudes al Boletín Oficial de la Provincia de Alicante durant els anys 1879-1884. Fruit de la seua recerca, ara tenim nova informació sobre personatges com Santiago Llorca, Elvira Llobet o Joan Thous. Els documents aporten, també, nombrosos topònims del terme i permeten aclarir un poc millor els enfrontaments polítics i d’herències i compra-venda de terres al nostre poble.

Enrique Giménez ens aporta un curiós document de 1751 trobat al Archivo General de Simancas (Valladolid) on Sella apareix en la relació de pobles obligats a aportar 160 arroves de palla per a les cavalleries de la caserna militar de Gandia. 

Vicent Olcina ha trobat transcrit, en un llibre recent sobre el C.P. Benalua d’Alacant, un informe signat per Antonio Mora Paredes sobre l’escola de xiquets de Sella a finals dels anys 1920. Llegir-lo és tota una delícia i estem preparant la seua edició. Mora, que va posar nom a l’actual escola de Sella, va ser un mestre molt volgut i recordat al poble.

Família al Mas del Vidrier (barranc de l'Arc). Anys 1950. Arxiu personal de la família Alemany

Al blog La Marina d’ahir s’han publicat dues entrades amb novetats documentals:

• En l’estudi “Els graus en Teologia concedits per la Universitat de València durant el segle XVIIII: alumnes de La Marina”, de França Galiana y Joaquín Ronda, es fa menció del sellard Isidro Cerdá Cerdá, alumne de teologia en el Colegio de Santa María del Temple o Mayor de Santo Tomás de Villanueva de València durant els anys 1770.  Ens permet conéixer alguna cosa més sobre la presència, a mitjans del segle XVIII, de famílies adinerades al poble que podien enviar els seus fills a estudiar al cap i casal.
• En l’estudi "Los pueblos de La Marina agradecen a Trinitario González de Quijano su actitud ante el cólera de 1854", de Miguel Guardiola Fuster, apareix transcrita la carta d’agraïment de Sella al Governador civil d’Alacant. La carta ens permet conéixer alguna cosa més sobre l’afecció de la còlera a mitjans del XIX, així com la composició de l’Ajuntament eixe mateix any.
  

Vicent Olcina ha trobat uns estudis numismàtics relatius a la troballa d’unes monedes al barranc de l’Arc durant els anys 1930. Al fil d’estes troballes hem obert una línia de recerca sobre el tema, i van eixint coses interessants que ens permetran fer un escrit més ample. 

Incorporem a l’Arxiu un interessant estudi sobre la nostra tradició musical popular, Cançoner del poblet de Sella, realitzat per Alba Asensi a 2009. Enhorabona Alba! 

Addenda:

Alguns membres de l’Arxiu hem ajudat un grup de investigació de la Universitat de València que està fent un estudi sobre el regadiu de la conca del Amadorio. Hem eixit al camp amb ells, acompanyant-los per les actuals i antigues zones regades des de Sella, i hem pogut constatar la gran quantitat de sèquies (desenes de kilòmetres!) que recorren tot el terme. L’experiència ens ha permés conéixer i fotografiar indrets molt interessants i conversar amb gent del poble que encara recorda el funcionament de sistemes ja desapareguts.

Gràcies a tots els col·laboradors! 

Monumental alcavó entre els masos de la Bodega i Muletes (barranc de l'Arc)

Els secrets que amaga el Panteó de Santiago Llorca

L’historiador i bibliòfil de Callosa d’en Sarrià Joaquin Ronda (blog lamarinadahir) ha fet una impagable donació a l’Arxiu de Sella. Es tracta d’una sèrie de notícies sobre aspectes relacionats amb el nostre poble aparegudes al Boletín Oficial de la Provincia de Alicante durant els anys 1879-1884.

Entre aquestes trobem una entrada d’abril de 1884 que tracta d’una disposició testamentària de Santiago Llorca, referida a la construcció d’un panteó en el, per aquells anys, recentment inaugurat cementeri (el primer enterrament és de 1874).

Hui aquest panteó és un dels monuments més coneguts de Sella i una veritable fita paisagística que dóna entrada al barranc de l'Arc. El document trobat per Joaquín Ronda ens permet avançar en la seua història, majoritàriament desconeguda [1].  

 El document planteja una sèrie de condicions de base per a la seua construcció, entre les quals destaca la primera:

 “El modelo de la obra ha de ser lo más parecido posible al panteón que existe en el barrio de San Antón, de esta ciudad de Alicante, dedicado a la memoria de D. Trino Gonzalez de Quijano”

Amb açò es confirma una sospita per a tothom, ja que la semblança entre els dos panteons, un conjunt piramidal coronat per un obelisc, és evident. Això sí: entre ambdós hi ha una diferència d’uns 30 anys. El Panteón de Quijano es va alçar en commemoració del governador d’Alacant que va lluitar de forma decidida contra l’epidèmia de còlera de 1854, sent ell mateix una de les últimes víctimes de la malaltia.

El Panteón de Quijano en un dibuix de 1863, aparegut a l'obra de Nicasio Camilo Jover "Reseña histórica de la ciudad de Alicante" (1863). Font

Fragment del document
(1884) 

El seu projectista fou el prestigiós arquitecte Francisco Morell, que pareix que es va basar en l’Obelisc als herois del dos de maig de Madrid (1821-1840). Tot i això, Morell va morir en 1872, així que queda descartada la seua autoria per a Sella. De moment encara és un misteri qui va fer el monument funerari que ens ocupa.

El preu de l’obra es va establir en 25.000 pesetes. El testamentari era l’encarregat de comprar els terrenys al nou cementeri, i ho va fer precisament al centre del recinte funerari. Nogensmenys, segons Natividad Martínez (1987: p. 232) el senyor Santiago va pagar el mur de pedra que envolta el cementeri.

El panteó, situat al centre del cementeri, amb la Penya de Sella al fons. Antigament tot el conjunt estava envoltat per una reixa amb porta. El mateix creixement del cementeri en la vertical ha soterrant, progressivament, la reixa fins que només va quedar la part superior, hui desapareguda.

El panteó té quatre figures escultòriques en cada cara: la Fe, l'Esperança, la Caritat i les Bones Obres (no estan ordenades), ensems que el de Quijano (la Fe, el Valor, la Caritat i la Temperança). La làpida va caure i està perduda.

 Però, qui era aquest Santiago Llorca?

El senyor Santiago (nascut a Sella o a Benidorm) fou un dels homes més rellevants de Sella durant la segona meitat del XIX. Cunyat del cacic local Antonio Giner –el senyor Toni- i enemic de Thous, era propietari de nombroses finques al poble: el Fardatxo, la Foia Llarga (només el corral, perquè el mas encara no s’havia construït), terres a Xarquer, Sagnon, a diferents hortes [2].... Llorca era propietari d’una casa a la Plaça Major, que va regalar al poble per a la fundació d’un hospital d’acollida de gent pobra que molts encara hem conegut. Sobre aquesta casa es va construir, als anys 1990, l’actual ajuntament. També tenia “el huerto de las Delicias” (actual Hort de Catalí) on encara existeix un plafó ceràmic amb una enginyosa frase que s'ha atribuït a Santiago Llorca:

Hort de Catalí, antigament conegut com "Huerto de las Delicias"  o l'Hort de Don Santiago

                           

Llorca va morir el 12 de març de 1880 i va ser soterrat a Benidorm, on residia. Ací es perd el seu rastre. Encara en 1884 es plantejava el seu desig testamentari de construir un gran panteó amb un obelisc que centrara la vista del barranc de l’Arc, la qual cosa el faria veritablement immortal. Però no sabem si finalment el seu cos va ser traslladat a Sella, qüestió que ens convida a pensar en la possibilitat que el panteó, a dia de huí, estiga buit.

Un mausoleu buit?

Fet i fet, un testimoni de Ramona Garcia (nascuda a 1919) ens recorda una llegenda que va córrer pel poble encara als anys 20 i primeries de 1930. En aquell moment la família de Llorca ja s’havia desentés totalment del trasllat de les seues restes mortals, de forma que es contava que el seu esperit vagaba per l’Hort de Catalí. Ramona passava per allí sovint, camí del Molí on vivia, i sempre ho feia corrent per por a l'esperit del senyor Santiago.

A veure si podem anar recopilant més informació sobre aquesta edificació tan singular i simbòlica del nostre poble. Gràcies a Joaquin Ronda per estos documents que ens permeten conèixer un poc més la història del nostre patrimoni, en aquest cas funerari.

  

P.G.F_L'Arxiu de Sella

[1] BOPA 02_04_1884, nº 80 

[2] BOPA  11_09_1880, nº 219

El panteó és testimoni d'una època encapçalada per una nova elit dominant: la burgesia terratinent 

Johan d’Así, alcaid de Sella en 1290

A les acaballes del segle XIII trobem a un Johan d’Así com alcaid de Sella, allà pel 1290 (1). Hi veiem com al segle XIII, la justícia a les nostres comarques s’exercia davant la Cort de Justícia a Cocentaina. L’escrit diu: (1)

“XVº kalendas Decembris. Tomàs Martíneç d’Açagra, alcyt de Orcheta, dóna fermança de dret en Guerau Calandri a·n Johan d’Asín, alcayt de Seila, sobre tot dret que (a) n’Exemén Péreç haja en aquela mora de Orcheta per nom Homalphacén, la qual serà fuyta de Orcheta a Relleu, la qual fermanceria atorgua e obli<a> sos béns. (2)

(a) Ratllat:<<<que·él à>>

Com hem vist el nom no és Sella sino Seila, però la locatlizació entre Relleu i Orxeta i la referència d’Exemén Péreç (recordem que al senyor de Sella li deien Exemén Pérez de Oriz) (3) dóna una bona senyal. Hi ha un altra cita en què ve el nom Siella (4) quan Johan Eximen Oriz (fill de Eximen Perez de Oriz) li han perdonat de pagar la multa de 10 casats fugitius en 1305, ens dóna bons auguris.

En altres dos escrits més avant, ho aclareix tot. És un altre assumpte però ara referint-se a uns deutes per raó de “draps”, per la quantitat de 80 sous i 19 diners del total dels dos deutes.(5)  

 “Idus Novembris. En Johan Dazí, alcayt de Sella, és condapnat en donar e en pagar, en pena del quart, a·n Bernat de Clarmont  draper de Cocentaina, LXIX sous meyns I diners los quals li confesa deure per rahons de draps que d’él compr[à]. Los quals li promet dar e pagar d’ací a la festa de Nadal de Nostre Seynor primervinent”.(6)

“Michel Dací e en Johan Dací, alcayt de Sella, cascun d’éls per lo tot, són condapnats en donar e en [paga]r, en pena del quart, a·n Bernat de Clarmont, draper de Cocentaina, XII sous de reals de València los quals li confesen deure per rahons de draps que d’él comprars. Los quals li prometen dar e pagar d’ací a la festa de Nadal de Nostre Senyor primervinent”. (7) Als dos escrits ve als marges: B

Restes de l'antic camí a Cocentaina, en el tram entre la Cova i Porxí.
Previsiblement el mateix que, fa 700 anys, prenia l'alcaït de Sella Joan d'Así

Aleshores, sí que estaven en allò cert. La cita d’abans sí que era de Sella i el seu alcaid, encara que figure ara com a Johan Dazí en la primera i Johan Dací en la segona. De l’escrit no cal ni traduir-ho i crec que és prou comprensible, a més dir que o bé Johan vivia a Cocentaina i anava a Sella, o bé que vivia a Sella i va anar a Cocentaina per a comprar els “draps”.

En el llibre i en la tesi doctoral, Joan Ponsoda (8) fa un raonament del personatge:

"Daçí,  Joan (veí de Sella), al f71-94 / Dazí, a f70-94. Si fos d’Açí podria ser un topònim aragonés, Asín.

Mentre que  Josep Torró (1), en canvi, al seu índex antronímic pàgina 965 diu:

Asín (Dací, Dasí, Dasín, Dasyn, Dazí), Johan d’ (Johan d’), alcaid de Sella".

Vicent Olcina

(1)     Josep Torró, El Llibre de la Cort de Justícia de Cocentaina, 1269-1295, Universitat València, Fonts Històriques Valencianes 2007,  Tom I pagina 500, Tom II pàgina 729, contè les refèrencies abans esmentades de les quals s’han estret la traslació.

(2)     AMC, Llibre de la Cort de Justícia de Cocentaina 1290 f, 98v.

(3)     ACA,CANCILLERIA,PERGAMINOS,JAIME I,Serie general,1229.

(4)     ACA,CANCILLERÍA,REGISTROS,NÚM. 25, fol.  152r-152v.

(5)     La moneda valenciana en l’edad mitjana, una lliura val 12 sous i 1 sou equival a 20 diners.

(6)     AMC, Llibre de la Cort de Justícia de Cocentaina 1290 f, 71r.

(7)     AMC, Llibre de la Cort de Justícia de Cocentaina 1290 f, 71r .

(8)     Joan Ponsoda Sanmartín, tesi doctoral a la Universitat d’Alacant 1992. La llengua catalana a Cocentaina al segle XIII segons el Llibre de la Cort de Justícia, Tom I pagina 32.

Noticies de l'Arxiu nº 3 (Desembre de 2011)

Novetats documentals:

De nou comencem amb una donació de Vicent Olcina, que en desembre va estar contant-nos els seus avanços sobre la història medieval de Sella. Aquest membre de l’Arxiu ha trobat un interessantíssim i inèdit document que parla del nostre poble i el seu terme a finals del segle XVIII: es tracta del Informe Fabian y Fuero (1791), del qual farem una entrada específica més avant.

El mateix Vicent ha trobat un document de 1810 dipositat al Archivo Histórico Nacional (Madrid) sobre un repartiment extraordinari de diners entre els veïns de Sella per a continuar pagant-li el sou al metge i seguir mantenint aquest servei bàsic.

Enrique Giménez ens fa arribar un document del mateix Archivo Histórico Nacional sobre un plet entre els Calatayud per la baronia de Sella, mantingut entre finals del segle XVIII i principis del XIX[1].

En 2012 s'acompleix el segon centenari del forn de la Plaça de l’Era, del qual tenim documentació provinent del  Archivo General del Palacio Real (Madrid) que tracta sobre la seua construcció[2]. Volem preparar alguna coseta amb motiu d’aquest esdeveniment, i ens agradaria comptar amb la vostra ajuda (els voluntaris podeu contactar amb arxiu_sella@hotmail.com)

Novetats bibliogràfiques:

La nostra companya, la filòloga Teresa Herrero Lloret, ha publicat, junt a Vicent Beltran, l’estudi  Estudi Geolingüstic del parlar de la Marina Baixa, que s’acompanya del ALMAR, l’Atles Lingüistic de la Marina. La trilogia es tanca amb la reedició del llibre de Beltran Estudi Geolingüstic del parlar de la Marina Alta. Es tracta d’un treball que representa una fita en el coneixement del nostre parlar, amb innombrables referències a Sella. La nostra més sincera enhorabona a Tere, que ha fet un treball excel·lent. Més informació al web d’AEMABA (amb descomptes per a socis) 

Amb motiu de l'exposició monogràfica del Museu Arqueològic de Vilajoiosa al MARQ d'Alacant, s’ha publicat un luxós i ampli catàleg sobre l’arqueologia de la nostra ciutat veïna, del qual ja disposem d’un exemplar. També volem enllaçar-vos a un vídeo que resumeix la història mil·lenària d’aquesta població. Recordem que amb la Vila ens uneixen estrets llaços històrics, de forma que part de la seua història (especialment l’època romana on fou una gran ciutat de la Mediterrània) és també la nostra.

Hem rebut el llibre Benimantell. La Vall de Guadalest 1611-2011. Un complet i acurat estudi publicat per l’ajuntament de Benimantell, que compta amb la participació d’alguns dels principals especialistes sobre cartes pobles modernes. El llibre commemora els 400 anys de la carta de poblament del nostre poble veí. Entre les dades, apareix citat el topònim Port de Tagarina. De moment és la referència documental més antiga que hem trobat sobre aquest topònim.

Addenda

El passat 3 de desembre feren a Orxeta un homenatge, amb motiu de la inauguració d’una placa commemorativa al mestre orxetà Ángel Llorca (1866-1942), un dels impulsors de la Renovació Pedagògica a Espanya (noticia).

Llorca va estar relacionat amb la Institución Libre de Enseñanza, que cofundaria el relleuer (i de mare sellarda) Eduardo Soler y Pérez.

Aquest interessant personatge de la nostra comarca, té una Fundació a Madrid, on podeu informar-vos sobre la seua trajectòria, activitats etc. Ens complau que els nostres pobles reconeguen el llegat d'aquests personatges il·lustres nascuts a la nostra terra.

El mestre orxetà Ángel Llorca (1866-1942), un referent nacional

---

[1] Ja tractat a Giménez López, E. (1988): “Los titulares del Mayorazgo de Sella y Agres” Llibre de Festes 1988

[2] Més informació a Giménez Font, P. (2002): “El del cantó de l’Era: un forn de 1811” Llibre de Festes 2002

El Senyor de les Terres Seques

Feia molt de temps ens havien parlat d’una pel·lícula que s’havia gravat a la Casa de les Elòdies i al Carrer Major, quasi com un esdeveniment històric que va remenar la vida d’un poble on gairebé mai passava res.

Ningú, tanmateix, podia especificar-nos dades que ens serviren per a buscar aquelles imatges. Només coneixíem que s’havia gravat a principis dels anys 70 i que la gent anava disfressada “de moros” o de “mexicans” (segons el testimoni). Doncs bé, sense saber res del títol, actors o protagonistes trobar-la era, òbviament, una tasca quasi impossible. Però internet va obrar el miracle. Contar com vam trobar aquesta sèrie és una història molt llarga, un desafiament que va tirar de varis fils fins que, casualment, David Sirvent ens va enviar un enllaç a una interessant pàgina sobre localitzacions de cine a Espanya. Allí vam trobar unes imatges d’aquesta sèrie en el pantà de l’Amadori i vam anar tirant del fil fins que una nit màgica ens trobàrem amb la figura de “Toni Moliner” vestit de turc...

Portada de la segona temporada de "la
legendaria serie de Karl May" 

La sèrie s’anomena Kara Ben Nemsi Effendi (que traduït del turc seria una cosa així com “El senyor de les terres seques”) i es va gravar entre 1972 i 1974. Es tracta d’una adaptació de l’obra del famós escriptor alemany Karl May, que és conegut per les seues novel·les d’aventures en l’Oest americà i les terres de l’antic imperi Otomà. El protagonista de les aventures en Orient era Kara Ben Nemsi, junt al seu company d’aventures Halef Omar.

La sèrie es va començar a gravar a Bulgaria, Iugoslàvia i a Tuníssia, però diversos problemes van fer que finalment per a la segona temporada recalaren a Espanya, en concret a Almeria (desert de Tabernas) i a la Marina Baixa (Sella, Orxeta i Relleu).

En 1973 va començar a emetre’s a la ZDF (televisió pública alemana) i es va convertir en tot un èxit. Hui és una sèrie de culte i tant els capítols com la banda sonora es venen a internet. Fins i tot es va fer una pel·lícula, mitjançant una producció hispano-germana. Per això molts capítols estan penjats a youtube.

A Sella arribaren, segurament, entre 1973 i 1974. Per a aquells alemanys el poble i el nostre paisatge tenia l’exotisme necessari per a recrear l’Orient. 

Inici del capitol 16: Sella era una exòtica població de l'orient

Per a les escenes dins del poble gravaren en la Casa de les Elòdies, aprofitant la seua façana, les reixes, el pati i la seua ubicació al carrer Major, que encara estava empedrat. 

El Carrer Major empedrat: un bellíssim escenari (capitol 16). Darrere de les
càmares, en el carrer de Més Avall xiquets i adults seguien la filmació amb curiositat 

 Interior de la Casa de les Elòdies, amb el seu gran pati, que va acollir part del capitol 16

També gravaren al pati de “la Casilla dels Peons Camineros” de Relleu, hui desapareguda, i al mas que hi ha al costat. Per a totes aquestes seqüències contaren amb un bon nombre d’extres provinents de Sella i Relleu, que vestiren de turcs i turques i que hui encara podem reconéixer. Ahí estan Isabel i Maria Sanxet, Toni Moliner, Vicent el Pelut, Àngel de Pura, el tio Silvestre, Toni Elies i un llarg etc.

El pressupost de la sèrie en esta segona temporada era de 2,7 milions de marcs. Al principi molta gent es reia dels qui anaven a treballar d’extres... fins que es van assabentar del jornal que pagaven!

Actors ocasionals de Sella en el pati de la "Casilla dels Peons Camineros". Molts
recorden que va ser un dia interminable de treball. Capitol 14

A banda del valor intrínsec d'unes imatges que romanien difuminades en la memòria de molta gent del poble,  les escenes que hem vist són un document gràfic excepcional per a nosaltres. Hauríem de trobar la manera de fer partícip  tot el poble d’esta magnifica troballa.

Esperem que 2012 vinga carregat de novetats per a l'Arxiu. 

Animeu-vos i participeu amb nosaltres d'aquesta iniciativa cultural!

La Cova del senyor Toni

Un “còctel històric” per al mes de desembre, amb els següents ingredients:

un indret: una cova al barranc de l’Arc, molt a prop dels abrics on fa milers d’anys els nostres avantpassats deixaren la seua empremta en forma de pintures rupestres

La cova en qüestió, al Barranc de l'Arc

una data: març de 1844, després de la rebel·lió militar de Pantaleón Boné. Un dels primers alçaments contra l’absolutisme de la monarquia a Espanya, que va acabar justament a Sella, en concret a la Costera de Relleu. Apressats els revoltats, vingué al poble el Coronel Juan Contreras amb quinze Lanceros de Lusitania. Boné i els seus foren traslladats i afusellats a Alacant (al lloc conegut després com "Paseo de los Martires de la Libertad", hui "Explanada de España") i les repressions contra col·laboracionistes se succeïren per tota la província.

Lanceros de Lusitania que vingueren a Sella (extreta d'ací) i afusellaments a Alacant (font). Raons de pes per a amagar-se  

Antonio Giner Cerdà, el senyor Toni

un personatge: un jove, Antonio Giner Cerdà, conegut com a senyor Toni; cacic i polític de Sella, descendent dels descobridors del tresor del Diví, propietari de mig terme i de cases com l’actual acadèmia de música... un dels personatges més importants del segle XIX. Segons ens conta Natividad Martínez, Giner estava involucrat en l’alçament de Boné i els acompanyava en la seua fugida cap a Sella. Empresonats els seus companys, es va veure obligat a amagar-se en una cova de l’Arc, a prop de les seues propietats (entre altres, el mas de La Bodega), on va estar una llarga temporada, potser fins que, en 1846, la reina Isabel II va declarar una amnistia.

Interior de la cova

Restes d'una gerra moderna,
testimoni material de l'amagatall?

Amb eixos ingredients ens proposàrem inspeccionar la cova on, en principi, es va amagar el senyor Toni. No trobàrem gran cosa, però gaudírem d'un paisatge encisador i d'una història interessant,  

un succeït més en la mil·lenària presència humana en les coves del barranc de l’Arc.

Detall del Bosquejo planimétrico (Instituto Geográfico y Estadístico)
de 1898 del terme de Benimantell. S'aprecia la cova (marge superior esquerra),
masos com la Bodegueta o Muletes i els assegadors i camins històrics
que buscaven el port de l'Arc. La majoria d'estes terres foren propietat d'Antonio Giner Cerdà, mort el 1873.